El confinament i les bretxes digitals en l'educació

No deixa de ser irònic que, després de vint anys que portem escoltant la necessitat d'innovar el sistema educatiu i adaptar-lo a les necessitats formatives d'una societat digital, el canvi a un ensenyament completament en línia s'ha impost de la nit al dia per culpa de la pandèmia. D'acord amb la informació oferta per la UNESCO, el 91% dels alumnes matriculats del món estan afectats pels tancaments dels centres educatius a nivell nacional -en un total de 192 països-, el que en valors absoluts llança una xifra de més de 1.500 milions d'estudiants sense classes presencials.

Per descomptat, i tot i que l'ús de tecnologia ja és alguna cosa bastant estès en l'educació del nostre país, la situació que s'ha creat ha estat propera al caos, amb uns alumnes enclaustrats comunicant-se amb el professorat exclusivament per mitjans informàtics, i uns docents intentant adaptar a mata cavall els continguts curriculars al nou escenari, en un intent desesperat per no perdre el curs, sense els mitjans ni les directrius concretes adequades. No obstant això, aquest brusc canvi d'agulles no afecta tots els estudiants per igual, ja que surten bastant més perjudicats de la digitalització de l'ensenyament aquells que no disposen a casa dels dispositius necessaris per seguir l'aprenentatge online. Estem parlant d'una bretxa digital ja present, però que es fa encara més evident en aquesta situació de confinament.

La Plataforma d'Infància Espanya xifra en 500.000 els nens i nenes que no poden accedir a un ordinador a casa, i al voltant dels 100.000 llars que no tenen connexió a internet. En la gran part dels casos es tracta de famílies amb nivells d'ingressos molt baixos, inferiors als 900 euros al mes. Parlem d'una bretxa digital derivada de la vulnerabilitat socioeconòmica, que impedeix que aquests alumnes puguin exercir el seu dret a l'educació en les mateixes condicions que els altres. Ja hi ha iniciatives, tant des del sector públic com des de la iniciativa privada, per pal·liar aquest desavantatge, dotant a l'alumnat sense recursos dels mitjans tècnics necessaris per garantir la seva connectivitat i capacitat per dur a terme el treball de classe en xarxa.

Però la bretxa digital té ramificacions més profundes i molt més difícils d'eliminar. La manca de capacitació digital dels progenitors o tutors dels estudiants suposa una barrera més que frena el seu aprofitament dels mitjans tecnològics, i un desavantatge afegida davant d'aquells nens i nenes que viuen en entorns en els que els adults els poden donar suport al ús de la tecnologia. Espanya presenta un baix nivell de capacitació digital de la població comparada amb la resta d'Europa, a jutjar pels resultats de l'estudi comparatiu DESI (Digital Economy and Society Index), i això pot arribar a convertir-se en un factor d'exclusió social, tant o més que pròpia formació acadèmica.

Finalment, podem parlar d'una bretxa digital addicional que afecta un volum més gran de població: la relacionada amb la diferència entre el coneixement expert i l'anomenat coneixement social, és a dir, entre les aportacions que hi ha a la xarxa d'especialistes i tota la informació d'escàs valor que circula per internet, impulsada en gran mesura per les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània, com WhatsApp. S'obre una bretxa entre els que saben acudir a la informació de qualitat i els que picotegen de fonts de diversa índole, i que no saben destriar continguts valuosos de les fake news, i no són capaços d'identificar la inexactitud i la mentida oberta.

La capacitació digital, més enllà de l'emergència imposada pel COVID-19, és una assignatura pendent en la formació del ciutadà, des de la seva educació més bàsica, i en aquest sentit, una condició indispensable per a la superació de les bretxes digitals.