El filòsof neutre

Als filòsofs els agrada ficar-se amb altres disciplines del saber, com per exemple: la psicologia. I ho dic perquè una cantarella pròpia de molts psicòlegs és l'anomenada neutralitat dels fenòmens reals. És a dir, el que captem no és bo ni dolent: som nosaltres els que atorguem la bondat i la dolenteria d'allò que captem. Però com és un punt de vista subjectiu i cal ser objectiu, en realitat els fenòmens reals són neutres...vaja que ni fred ni calor. Deixem aquí aquest discurs bàsic sobre la neutralitat.

La neutralitat és una manera amb la que encarar molts tipus de fòbies. I quan menys comunes són les fòbies més sòlid sembla l'argument de la neutralitat. El que passa és que hi ha un petit detall a considerar: l’argument de la neutralitat és fals.

Poèticament la neutralitat funciona molt bé. Pot arribar a ser una font d'inspiració per a creadors de haikus i per aspirants a ser mestres zen. Però més enllà del pòsit poètic no té per on agafar-se. Anem a veure, a aquestes alçades de la pellícula, el recurs de crear dos conjunts diferenciats, ésser humà i Univers, per fonamentar tota mena d'afirmacions, ja no ens serveix. Ja no ens serveix. No ens podem quedar eternament en la faula oriental del arbre que cau al bosc i que no sabem si fa soroll sense la presència d’un observador, ni tan sols en la faula occidental del gat de Schrödinger.

Són aquestes faules dues maneres de polaritzar el món en observadors i successos, o sigui: ésser humà i Univers. Ja Cortázar deia en el seu llibre “Los Premios” que "dos y dos son cuatro,más el que cuenta". Una manera artística de remarcar el que va subratllar la física quàntica: la importància del observador en las captacions del món...que dit així es mostra com una perogrullada del tamany d'un gratacels. I si ho dius d'una altra manera la perogrullada segueix sent monumental: l'observador pot alterar la realitat d'allò que capta.

Des del punt de vista de l'individu no hi ha cap fenomen real neutre, tots són valorables i qualificables. Si l'Univers fos un conjunt de pedres grosses i petites, sense rastre de vida i sense rastre de consciència intelligent, potser sí que tot plegat seria neutre. I Sartre afegiria que no només seria neutre, si no que, aleshores veuríem clarament que tot plegat no té cap mena de sentit.