Els reptes del món laboral... abans i ara

La crisi de la COVID-19, crisi sanitària, econòmica, social i per què no, de sistemes, ha fet visibles, com si de focs artificials es tractés, els principals problemes del món de la feina a casa nostra. Però la necessitat de regular el món de la feina de manera coherent amb el segle XXI no és deguda a l'actual crisi sinó a una "obsolescència" de les nostres institucions laborals. Avui, més que mai, hem d'afrontar importants reptes del món de la feina, entre ells, els següents fronts interconnectats: la precarietat laboral, la informalitat laboral, la digitalització i el teletreball.

PRECARIETAT LABORAL

La contractació temporal al nostre país segueix situant-se, per sobre de la mitjana de la UE (un 26% enfront d'un 13%, aproximadament). Malgrat que s'ha apreciat una reducció i s'ha intensificat la lluita contra les irregularitats d'aquesta contractació, al febrer, l'Informe de la Comissió Europea sobre Espanya (2020, 508, final) posava de manifest que aquests esforços estaven tenint un èxit limitat , al no tractar les causes profundes de la generalització d'aquests contractes. En el mateix sentit, en el sector públic la contractació temporal ha seguit augmentant (per exemple, més del 30% de contractacions temporals en el sistema sanitari).

La conseqüència directa i més immediata de la precarietat laboral no és només l'alentiment de la productivitat laboral, sinó la desigualtat i la pobresa laboral. Els treballadors temporals presenten una taxa de pobresa laboral significativa (21.3% en 2018, 14 punts percentuals més que els treballadors fixos, una de les majors bretxes de la UE).

L'OCDE, ja en 2018, va destacar com el problema fonamental, per al desenvolupament de la nostra economia, era la inclusió i la qualitat de l'ocupació, cosa que no hem solucionat encara. És evident que les nostres modalitats contractuals segueixen sense respondre a la realitat, la qual cosa s'ha evidenciat amb l'actual crisi.

informalitat LABORAL

A nivell mundial, l'OIT estima que 2.000 milions de persones treballen en el sector informal. A Espanya els mesuraments varien en funció dels paràmetres utilitzats, oscil·lant entre 2 i 3 milions de persones, movent-se les xifres entre el 9 i el 25% del PIB, uns 250.000 milions €, en aquest últim cas, segons les dades emeses a l'abril pel Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda.

Sigui com sigui, la informalitat laboral, una altra de les epidèmies del món de la feina al segle XXI implica una segmentació més del món de la feina. Afecta un ampli col·lectiu de persones, per exemple, les que recorren a aquest sistema per necessitat, les que realitzen activitats il·legals (prostitució) o, entre altres, les enquadrades en un règim diferent a què els correspondria (riders); totes elles posseeixen com a característica comuna, la seva elevada vulnerabilitat.

Tenen feina, però no tenen ocupació formal, de manera que es troben fora de qualsevol sistema de protecció social regular.

L'actual crisi ja afecta més de 4 milions de persones a Espanya i implica, en molts sectors, una disminució d'hores de treball, de manera que el sector informal pot incrementar exponencialment, obligant-nos a afrontar amb la major de les nostres energies legislatives aquesta emergència .

DIGITALITZACIÓ I TELETREBALL

Arran de la crisi de la COVID-19, estem comprovant el llarg camí que ens queda per recórrer en matèria de digitalització. Juntament amb la necessitat de dissenyar polítiques educatives adequades per a l'adaptació al canvi tecnològic, ens cal fer, en paraules de l'OIT, una transició justa per la digitalització en el món de la feina, centrada en la persona.

La flexibilitat laboral i el teletreball recolzats per les TICs ofereixen millors oportunitats d'ocupació a alguns grups de treballadors, però al costat d'aquestes i altres avantatges tant per a l'empresa, com per a les persones treballadores, s'alcen una sèrie de conseqüències i efectes negatius que estem comprovant en primera persona a l'actualitat. Fins ara a Espanya el teletreball el realitzaven un 8% de la població activa (INE), però, en aquestes últimes setmanes l'increment és substancial, com pot apreciar-se en diferents dades sobre connexions o descàrregues d'aplicacions de reunions virtuals.

Tant la normativa interna com la internacional deixen molts buits, sense garantir prou els drets de les persones tele-treballadores. Però, si el teletreball es va a implantar a les nostres vides en els propers mesos, en aquesta famosa "nova normalitat", hem de corregir amb urgència a l'almenys, els següents: primer, la manca de supervisió dels entorns laborals, ja que el dret a una adequada política sobre seguretat i salut en el treball no pot demorar més (quina l'hi diguin a la meva pobra esquena!). Segon, el control sobre l'excés d'hores treballades (i, probablement, no remunerades), en connexió directa amb la tan famosa desconnexió digital i amb la conciliació, perquè, per exemple, la doble càrrega de la dona tele-treballadora s'incrementa.

Si bé és cert que la implantació del teletreball a casa nostra com a forma generalitzada s'enfronta a diverses dificultats (actual sistema productiu o cultura del presentisme, per exemple), ens hem adaptat per necessitat en aquest període, la qual cosa no pot ser una excusa per limitar i retallar els drets de les persones treballadores per més temps.

En definitiva, encara que són molts els reptes permanents del món de la feina, hem de promoure el treball decent en tots i cadascun dels nostres àmbits, per aconseguir, en un futur no molt llunyà, un món de la feina igualitari.