Què són les salalties?

A vegades va bé inventar-se conceptes per fer assajos filosòfics. Aquí va un: salaltia. És, ni més ni menys, que el contrari de malaltia. D'entrada és un concepte que no existeix a la nostra realitat, el qual ens empeny inicialment a fer una definició de malaltia.

Les malalties posen en perill la supervivència de l'individu. Però tot allò que posa en perill la supervivència del individu no és necessàriament una malaltia. Hem de concretar més. Una malaltia impedeix el desenvolupament harmònic de les funcions corporals. No és una malaltia allò que la provoca sinó les alteracions que es desenvolupen arran d'una causa concreta. No penso definir "desenvolupament harmònic" perquè m'hauria d’estendre massa i aquest article no és el lloc escaient per aquest tipus d'extensió.

Tanmateix el desenvolupament harmònic equivaldria a dir el “desenvolupament normal o eficaç” (són termes igualment poc concrets, ja ho sé) Però aquesta definició primària de malaltia ens permet la definició de salaltia. La salaltia no assegura l'estat harmònic desitjable. Va més enllà. Millora el desenvolupament normal de les funcions corporals. Serien salalties, per exemple, les millores prodigioses en el cos de Peter Parker, qui després de la picada d'una aranya radioactiva, el converteixen en Spiderman.

L'ésser humà pot desenvolupar ginys que aplicats al cos fan augmentar la intel·ligència global del cos, considerant intel·ligència global aquella que es troba amarada intrínsecament amb les funcions cognitives de l'individu. Les substancies dopants que permeten als esportistes gestes que semblen pròpies de les divinitats gregues són exemples d'elements que provoquen salalties.

La filosofia, com art de la recerca de noves idees i, també, és clar, de conceptes, pot aportar propostes interessants que poden alimentar línies d'investigació en altres disciplines del saber. Perquè si acceptem que existeixen les salalties podem estudiar-les acuradament, tal com fem amb les malalties. Però amb uns altres objectius. Es tractaria d'estudiar-les per saber quines són les vies per fomentar-les i, fins i tot, per saber de quina manera interactuen amb les malalties.

Deia Wittgenstein que els límits del llenguatge són els límits del coneixement i, podem estar d'acord o no, però el que és ben cert és que el llenguatge no té límits així que, a mida que l'enriquim de ben segur que contribuirà a augmentar els nostres coneixements.