Fer el ridícul en el tercer acte

Fa temps, repassava l'oferta de lectures a internet, com a descans de la recerca de fonts acadèmiques per un d'aquests articles per complir les regles professionals, impressionar a collegues i alumnes, i seguir escalant esglaons a la universitat. Vaig topar primer amb una entrevista i després amb el repàs rabent d'un llibre, les idees m'han semblat molt útils per resoldre dilemes intellectuals. L'entrevista era una veloç conversa entre una periodista novell i una veterana estrella del cinema: Jean Fonda.

Ni m'he confessat un fan de l'actriu nord-americana ni he reconegut al seu pare més que com un concís actor. Però fa algun temps em va atreure l'atenció el matrimoni (tercer o quart) de Jean amb el que seria el fundador d'una pionera cadena de televisió, model mai ben imitat: CNN, obra de Ted Turner. Amb el pas dels anys m'he convertit en consumidor atrapat d'aquest invent noticiable, fins a l'extrem que ara, enmig de la pandèmia doble (la de virus i la propinada per Trump), no puc prescindir de la cadena, encara que sigui per evitar a la FOX trumpista.

En aquesta entrevista (ampliada en el seu llibre, Prime Time) Jane Fonda proposava la vida com un seguit d'actes teatrals. La primera fase és la de formació, que es pot estendre fins a la consolidació professional i de vida familiar, la segona etapa. La seva proposta és que la tercera etapa és com un tercer acte de teatre. L'evolució de la vida és, en lloc d'una corba que puja i després baixa, és més aviat com una escala ascendent. És el tercer tram o acte quan es pot ser més productiu, a partir dels seixanta anys o fins i tot després de la jubilació. És precisament en aquesta fase quan un ja no es pot permetre cometre els errors de les dues precedents. En el tercer acte es pot fer de tot, menys el ridícul.

El ridícul és el que el rei emèrit Joan Carles I està cometent, després d'una llarga carrera dos actes precedents en què la història li reconeixerà pletòrics d'èxits personals i contribucions polítiques. En el primer acte, coincidint amb la seva joventut i assentament personal, es va concentrar en complir amb un guió dictat per la dura història de la primera meitat de segle XX espanyol. El final de la monarquia del seu avi Alfons XIII, la Guerra Civil i la dictadura franquista li van imposar les regles de joc que havia de complir si volia que la seva família tornés a el tron, encara que fos amb el sacrifici encomiable del seu pare Don Joan. El silenci de Joan Carles complint tots els passos és reconegut com a base dels èxits del segon acte iniciat.

Gràcies a la connivència dels "joancarlistes", que no monàrquics, la democràcia es va consolidar, culminant amb l'actuació el 23 F, de la qual encara no s'ha demostrat el seu suposat doble paper de còmplice i heroi. La veritat és que la història va pesar el seu en la presa de decisió de la família: Constantí, el germà de la Reina Sofia, havia perdut el tron de Grècia pel seu suport als militars. Alfons XIII havia signat la seva defenestració retardada a deixar el comandament a general Primo de Rivera. Deixar-se portar pel general Armada, mentre Tejero apuntava als diputats equivalia a un harakiri.

La veritat és que aquest segon acte aparentment impecable va començar a donar senyals de defectiu funcionament a el temps que el ja establert règim democràtic patia les conseqüències de la ranquejant alternança entre els dos principals partits. El Partit Socialista (significativament el puntal fonamental de la monarquia joancarlista) semblava esgotat després de la repetició del mandat de Felipe González. L'arribada a el poder de José María Aznar es veuria seguida d'una atribolada política exterior inclinada cap a Estats Units, afectat per l'aventura de l'Iraq.

El poder moderador de Joan Carles va patir manca d'influència en el canvi de segle a causa de la crisi econòmica. En aquest context, ja en ple acte tercer del monarca, es va veure com la conducta del rei trontollava. La seva filla i gendre van ser acusats de corrupció, i la monarquia tota va patir un judici inèdit. El casament del seu fill i l'ascens al tron com Felipe VI no van aconseguir tapar les destrosses de la deteriorada conducta del pare. La cacera de Bostwana, amb la seva companya sentimental, va derivar en l'abdicació. El descobriment del cobrament i blanqueig de comissions per la construcció de l'AVE a la Meca ha estat la gota que ha fet vessar el got i que ha culminat amb l'escapada cap a una innovadora variant de l'exili.

En el seu tercer acte, Joan Carles I pot fins i tot perdre el privilegi de ser rei emèrit. Jane Fonda li recordarà que en el tercer acte no es poden tenir llibertats gratuïtes que derivin en el ridícul. Com a remei urgent, amb el seu fill han adoptat la "distància social" (no d'un metre, sinó de quilòmetres). Joan Carles ha també de posar-se la mascareta per, a més de protegir-se de la pandèmia i evitar contagiar als espanyols, ocultar la seva ara desapareguda somriure.