Fi del Mandat

Depenent dels valors, no la prèdica de suposats valors, l'exercici del poder pot estendre una mica més dels límits que en les democràcies s'han establert. La història ens mostra com passen dels vuit, els dotze i fins als trenta anys d'"exercici" règims, que a la llarga i gairebé sempre a la curta, acaben vulnerant els drets dels seus governats.

Hosni Mubarak no només va presidir el poder d'Egipte per 30 anys, és just reconèixer que va tenir una sèrie d'encerts en el control d'el caos derivat de l'assassinat de Anward a el-Sadat; però com sempre passa acabar afartant als ciutadans, finalment el van treure per empresonar-lo. Quins avantatges i quins desavantatges segueix vivint Egipte com a resultat d'aquest llarg període i les accions promogudes pel grup anomenat la primavera àrab?

Mèxic va tenir la seva història similar, Porfirio Díaz segueix sent l'exemple més utilitzat per assenyalar el que no s'espera de qui hagi arribat al poder per la via democràtica Per què els qui finalment aconsegueixen una primera magistratura tenen en el seu ànim la fantasia d'eternitzar-? Com seria la història de Benito Juárez, si no el salva l'angina de pit?

És molt àmplia la bibliografia sobre quants mandataris han estat destituïts del seu encàrrec, els qui van ser, com és que es van fer del poder i de quina manera els van córrer. Des incapacitat mental fins incompetència podem analitzar com és que homes i dones que van ostentar el poder gairebé sense límits han estat destituïts a Israel -tot i avui hi ha manifestacions en contra de Benjamí Netanyahu- Alemanya, indonèsia, corea de Sud, Lituània, Líbia, Espanya, Portugal, Croàcia, Illes Marshall -per parrandero un president sol va estar en el lloc 17 dies - Romania, Moldàvia molts altres a Àfrica i quan almenys dos - Andrew Johnson i Bill Clinton- als Estats units d'Amèrica van ser acusats i es va demanar la seva destitució .

Després d'aquest llarg període de destitucions per cops d'estat militars, a Amèrica Llatina han passat gairebé una vintena de Processos que majoritàriament s'han sustentat en la corrupció i la violació als drets humans. Sense ser exhaustius podem esmentar a Carlos Andrés Pérez -Veneçuela 1993- i tot un grup per la seva implicació en negociacions no molt honestes amb l'empresa brasilera Odebrecht. [1] [2] Qui és més corrupte el polític que accepta les seves condicions o l'empresari que les proposa? El comú denominador és el lliurament de grans quantitats de diners anticipat "per sota de la taula" per a ser usat en processos electorals que portin a les urnes a qui es pretén donar suport, a canvi que aquest durant la seva encàrrec els de facilitats per fer negocis . Amb variables podem esmentar a Pedro Pablo Kuczynski, Ollanta Humala -2011-2016 en judici que el va portar a presó amb la seva dona Nadine Heredia al juliol de 2017- Alan García, perseguit després del seu segon període que va optar pel suïcidi en aquest mateix 2017. Com en gairebé tots els casos, un altre element comú és la traïció d'algun col·laborador- en el cas d'Alan García va ser el seu secretari particular- que acaba aliat amb personatges o grups també involucrats que amb aquest tipus de maniobres pretenen evitar el just càstig que els correspon. Que dir dels Fujimori, de Fernando Color de Mello -per corrupció passiva, és a dir no va fer res per impedirla- i altres gents que per raó de la seva edat compleixen la seva presó a casa. Dilma Roussef, Lula da Silva -que va sortir ja de la presó, però insisteix a tornar al poder- Fernando Lugo -del Paraguai- i la successió de guatemalencs, com Otto Pérez Molina, Roxana Baldetti. Entre la popularitat d'actors, esportistes i en general subjectes sense experiència política, Equador té també les seves històries amb personatges com Abdalá Bucaram, Lucio Gutiérrez -que suposadament va vendre armes a Colòmbia- Rafael Correa o l'avui tan colpejada Bolívia amb Gonzalo Sánchez de Lozada i el propi Evo Morales.

Depenent dels casos i en proporció directa al poder dels opositors, la força o interessos de qui els doni suport; tots els mandataris perseguits que han acabat abruptament seus mandats ho han fet per renúncia, destitució, extradició a altres països o casos com l'esmentat, suïcidi tal qual es tractés d'emular als poderosos senadors romans. Construccions com el metro de Lima, la carretera interoceànica o moltes altres que podem estar usant des de Mèxic fins a la Patagònia, tenen en la seva base diners de Odebrecht A quants s'ha empresonat per aquests actes de corrupció? Per què hi ha vegades, en que la resposta col·lectiva triga a concretar-se?

La paraula clau és "anomia" o sigui el desànim, el desencant col·lectiu no sempre arriba tan aviat com la gent pensant i amb visió espera. Sobretot, els que no tenen experiència solen recórrer a la do massiva als més desposseïts, la qual cosa porta el reg d'augmentar el nombre de pobres i derivat del malbaratament, a grans problemes per moure l'economia, ja que els beneficiaris gratuïts, rares vegades s'ocupen de produir per dinamitzar l'economia. En els sistemes populistes -igual d'esquerra que de dreta o sense ideologia, el que preval és el relaxo i l'autocràcia; però en casos pitjors, els autòcrates ni tan sols arriben a aquest grau, ja que es queden aturats, en nivells de caciquisme ignorant, com aquell president municipal mexicà, que cínicament va reconèixer que, sí robava, però "poquet".