Hi ha espais on el temps no passa?

Ja vaig comentar a un article anterior que podem considerar que, a banda de les quatre dimensions convencionals, hi ha sis dimensions més que expliquen amb major detall com ens desenvolupem dins d'aquesta vida. Entre aquestes sis noves dimensions, hi ha una d'elles sobre la que cal reflexionar amb atenció perquè la seva existència implica unes conseqüències del tot astoradores. Estic parlant de la permanència.

Anem al gra. Si el temps és un conjunt de successions de canvis, la permanència és justament l'absència de canvis i, per tant, l'absència de temps. Assumir l'existència de la permanència implica assumir l'absència de temps en determinats espais i això implica assumir que l'espai pot deslligar-se del temps, és a dir, assumir que hi ha zones on hi ha sols tres dimensions de les convencionals, capgirant la convicció d'una dimensió vital indivisible (tres dimensions més temps)

La permanència s’entén millor si ampliem la dimensió vital on estem amarats: un món amb causa-efecte, un món atzarós, un món sense retorn al passat, un món amb paràmetres constants i un món d'unicitats. Però a la vegada s’entén molt millor en un món amb sis sentits més: memòria, previsió, comprensió, imaginació i psicomotricitat.

El conjunt dels nostres sentits necessiten estímuls permanents per poder funcionar correctament, necessitem estímuls fora del temps per poder fer créixer la nostra intelligència. Algú pot dir que el temps és arreu i què negar buits de temps és molt agosarat. També pot dir que el fet que els nostres sentits captin zones on no passa el temps demostra que els nostres sentits ens enganyen -un clàssic a la Història de la Filosofia- Potser sí que vivim enganyats...o potser no, si fem recompte d'onze sentits; i això dona per un altre debat, el debat de la permanència i la seva captació.