L'espanyol, privat de l'estatus legal i real de "llengua vehicular"

Des de fa diverses setmanes, la ministra d'Educació, Isabel Celáa, ha provocat una nova tempesta política, mediàtica i social amb la seva proposta, no consensuada, de projecte de llei d'educació: la LOMLOE (Llei Orgànica que Modifica la Llei Orgànica d'Educació). Amb la seva forma d'actuar, ha seguit l'exemple dels seus predecessors: ha proposat la seva llei ( "Llei Celáa"), sense buscar un acord o un pacte nacional per l'educació, tan necessari per a regenerar-la pensant només en el present i el futur dels alumnes i d'Espanya. Per això, amb la "Llei Celáa", la història es repeteix i no s'ha posat límit a la nefasta i tradicional inestabilitat de l'educació espanyola dels últims 40 anys.

Avui, només vaig a aturar-me a la "Disposició addicional trenta-vuitena" de la "Llei Celáa", relativa a "la llengua castellana, les llengües cooficials i les llengües que gaudeixen de protecció oficial". I, sobretot, vull referir-me a la "esmena transaccional", elaborada i presentada pel PSOE, UP i ERC, en el si de la Comissió d'Educació de Congrés.

Aquests són els fets ...

En el "projecte de llei Celáa", es recollien i es mantenien els preceptes de la "disposició trenta-vuitena" de la "llei Wert" o LOMCE (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa), aprovada el 2013 i en vigor. Segons la "llei Wert" i el "projecte de llei Celáa", els alumnes tenen dret a rebre els ensenyaments en castellà, llengua oficial de l'Estat, i en les llengües cooficials en els seus respectius territoris. D'altra banda, el castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de "llengües vehiculars" (ie són vehicles o instruments d'ensenyament i aprenentatge). I, finalment, es precisa que, a l'acabar l'educació bàsica, tots els alumnes hauran d'assolir el domini ple i equivalent en la llengua castellana i, si escau, en la llengua cooficial corresponent.

Ara bé, el passat 5 de novembre, en la tramitació del "projecte de llei Celáa" a la Comissió d'Educació de Congrés, es va aprovar una "esmena transaccional", només amb els vots de PSOE, UP i ERC. I, amb aquesta esmena, es va eliminar la referència al castellà com a "llengua oficial de l'Estat" i al seu caràcter de llengua vehicular. Aquestes eliminacions, al costat d'altres mesures, van provocar un encès, aspre i aferrissat debat polític, mediàtic i social.

Malgrat aquestes reaccions adverses i fent oïdes sordes a les mateixes, el 19 de novembre, la "Llei Celáa" va ser aprovada en el ple de Parlament per l'ajustada majoria de 177 dels 350 diputats. Per això, la ministra Celáa va poder anunciar "urbi et orbi" que tenim una nova llei d'educació, la vuitena des de la instauració de la democràcia. Finalment, un cop conclosa la preceptiva tramitació al Senat, es pretén que pugui ser aprovada definitivament abans del 31 de desembre.

Els partits de l'oposició consideren que les amputacions esmentades desprotegeixen i deixen sense defensa a les famílies que, en les CCAA amb dues llengües cooficials, desitgen que els seus fills rebin l'ensenyament en castellà. A més, denuncien que vulneren l'art. 3 de la Constitució, que estableix que el castellà és la "llengua oficial de l'Estat" i que tots els espanyols tenen el "deure de conèixer-la" i el "dret d'usar-la". Per això, exigeixen respectar l'estatus i la funció vehicular del castellà en el món educatiu, tot i que, per això, hagin de portar l'assumpte, un cop més, al Tribunal Constitucional.

Els partits de la coalició de Govern, per la seva banda, han acusat l'oposició de voler eliminar les llengües cooficials per protegir el castellà. A més, afirmen que, amb la "Llei Celáa", es tracta més aviat de garantir l'aprenentatge "ple i equivalent" del castellà i de la llengua cooficial així com l'aprenentatge en castellà i en les llengües cooficials. I també asseveren que la " immersió" lingüística és un model d'èxit, ja que assegura el domini funcional tant del castellà com de les llengües cooficials.

... aquestes són les meves reflexions ...

Per les raons (?) Apuntades tant per la coalició de Govern com pels partits de l'oposició, cal reconèixer que tants uns com altres han pres, un cop més, la paraula en va, perquè havien de dir alguna cosa i no perquè tenien alguna cosa a dir. Han verbalitzat els mateixos mantres de sempre, la majoria dels quals no tenen tota recolzament factual, lògica, legal i, també, científica, propiciant així un diàleg (?) De besucs i de sords. Això denota que no han reflexionat, ni s'han informat, ni s'han deixat assessorar sobre aquesta qüestió, tot i que el Govern, per exemple, tingui contractats més de 1.200 assessors. Per tant, no saben el que vol dir "saber una llengua" ni "com s'aprèn una llengua" i es permeten prendre la paraula, sense tenir ni idea de l'assumpte, per repetir les mateixes banalitats i mentides de sempre.

Els partits de l'oposició (PP i Cs) s'han esquinçat les vestidures davant l'eliminació formal de tota referència al castellà com a llengua vehicular. Ara bé, durant massa anys, no han fet res efectiu en defensa del castellà com a llengua vehicular i dels drets lingüístics dels ciutadans. I, davant la política de fets consumats i de desacatament a les sentències judicials, ells i la justícia espanyola han deixat a l'estacada als ciutadans afectats, als quals assisteixen les previsions legals. Per això, des de fa massa temps, el castellà ja no és llengua vehicular, per exemple, a Catalunya; i, el és cada vegada menys en les altres CCAA amb dues llengües cooficials. A què vénen ara aquestes llàgrimes de cocodril?

Amb l'esmena transaccional, els nacionalistes catalans pretenen blindar, recolzant-se en la lletra de la llei i no en l'esperit de la mateixa, la immersió lingüística en detriment del castellà com a llengua vehicular. Ara bé, si fem servir el sentit comú, la lògica i les aportacions de la didactología de les llengües i de les cultures, els nacionalistes no poden portar-se el gat a l'aigua ni aconseguir el que pretenen.

En efecte, si el castellà és la llengua oficial d'Espanya (art. 3.1. De la Constitució), és lògic, raonable i de sentit comú que sigui, com succeeix en tots els països del nostre entorn, no només "objecte d'ensenyament" (ie ha de ser ensenyada) sinó també "llengua vehicular" de l'ensenyament (ie instrument o vehicle en l'ensenyament-aprenentatge de les matèries curriculars). D'altra banda, d'acord amb el mateix article, tots els espanyols tenim "el deure de conèixer-la" i el "dret a usar-la". Ara bé, segons el sociolingüista Basil Bernstein, per poder complir amb aquest deure i poder exercir aquest dret, és absolutament necessari aconseguir el domini, oral i escrit, tant del "codi restringit" (nivell de llengua utilitzat en la comunicació col·loquial, en situacions no formals) com de l ' "codi elaborat" (llengua de les situacions formals de comunicació, llengua dels llibres escolars, llengua vehicular de l'escola i llengua que dóna accés a la cultura).

Ara bé, des de la didactología, s'afirma que, per adquirir els dos codis del castellà i de les llengües cooficials i, per tant, per dotar els alumnes d'unes competències lingüístiques operatives i funcionals , és absolutament necessari que totes les llengües siguin ensenyades i, a més, siguin utilitzades com a "llengües vehiculars". Només així -fent-les servir com a instruments per a realitzar les diferents activitats escolars i per adquirir els coneixements curriculars; i invertint temps, esforç i energia en el seu estudi- es treballarà a favor de l'èxit acadèmic, social i laboral; només així s'aconseguirà armar lingüísticament als infants, adolescents i joves perquè no puguin ser manipulats, enganyats i explotats, arribats a l'edat adulta. Per això, l'afirmació dels nacionalistes catalans que el model de la immersió és un model ce èxit i amb ell s'obté un domini "ple i equivalent" en castellà i català és una fal·làcia o descarada mentida.

... i seves són les conclusions

Aquestes són les dades i els meus succintes reflexions, i seves són les conclusions, com hagués dit la sectària, censora i inquisidora Ana Pastor, capdavanter d'aquest Ministeri de la Veritat, que patrulla per les xarxes socials per decidir el que és veritat i el que és mentida.