Torna Mar i cel: un viatge pel temps i la memòria

El pròxim dia 25 s'estrena oficialment, al Teatre Victòria de Barcelona, la tercera posada en escena del musical Mar i cel, basat originalment en l'obra homònima d'Àngel Guimerà.

El pròxim dia 25 s'estrena oficialment, al Teatre Victòria de Barcelona, la tercera posada en escena del musical Mar i cel, basat originalment en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Després del gran èxit assolit en les dues edicions anteriors (1988 i 2004), la companyia Dagoll Dagom ha apostat per reprogramar-la amb motiu de la celebració del seu quarantè aniversari.

Vaig tenir la sort de poder assistir, divendres passat, a la pre-estrena. Fou emocionant. Des de les files d'un públic entregadíssim, la representació recuperà ?amb absoluta magnificència? tot allò que les obres de Dagoll Dagom han significat per a les arts escèniques catalanes en les seves quatre dècades d'existència.

No faré una crítica teatral a l'ús, malgrat que podria afirmar ?deixant de banda els típics nervis i provatures de qualsevol pre-estrena? que el muntatge és esplèndid. Els avenços tècnics han jugat a favor d'una escenografia que ja fou ambiciosament innovadora l'any 1988. L'orquestra en viu, les magnífiques veus d'uns actors dotadíssims i la tasca excel·lent del que s'endevina un gran equip, aconsegueixen un espectacle d'un enorme nivell.

Tanmateix, ja he dit que no faré de crítica. El que m'interessa avui és apel·lar al reconeixement i a la memòria. I no només perquè jo personalment en gaudís moltíssim, de la representació, sinó sobretot per allò que qualsevol dels assistents va poder captar "entre línies".

Em refereixo a la contribució de Dagoll Dagom a l'escena teatral catalana. Quaranta anys de crear una dramatúrgia comercial de qualitat, capaç d'arribar a un sector amplíssim de públic i d'encomanar-li el gust pel teatre. Un país normalitzat ha de tenir tot tipus d'espectacles, des dels més populars als més compromesos intel·lectualment. Dagoll Dagom ha sabut conjuminar molt bé diverses característiques, que l'han situat en un lloc propi i especial. D'una banda, per la solvència dels textos (Mar i cel, però també el Mikado i Flor de nit, per no parlar d'Antaviana, amb el mèrit afegit d'haver revalorat la figura d'un dels nostres grans escriptors, Pere Calders). D'una altra, pel rigor en la feina, l'originalitat, la professionalitat i l'instint.

Amb Dagoll Dagom hem crescut unes quantes generacions de catalans, que xalem de valent amb "L'himne dels pirates" perquè el coneixem de tota la vida. Amb Dagoll Dagom hem taral·lejat Ciutat d'ivori, hem rigut, hem plorat i ens hem emocionat. Per això ara, quan entrem al teatre i ens trobem amb persones de totes les edats, quan hi portem els nostres fills adolescents i veiem que deixen anar una llagrimeta davant de la mort de la Blanca i en Saïd, sabem que tot plegat és una gran consecució. Sabem que Dagoll Dagom ha construït una memòria col·lectiva que, per damunt de qualsevol consideració, ens ha unit i ho continuarà fent.

Serè poc canònica, però a voltes la catarsi no s'aconsegueix només amb la tragèdia, com defensava Aristòtil. També podem sortir purificats d'una sala teatral després d'haver compartit la música, la bellesa escenogràfica i l'exaltació de la paraula. D'altra banda, no podem ignorar que totes les obres de la companyia posseeixen un rerefons rellevant. Només cal recordar les paraules de Blanca: "Jo vull la pau" i comprovar, per desgràcia, la rabiosa vigència d'un text ambientat a començaments del segle XVII.

Us recomano anar-hi, evidentment. Em pregunto què pensaria Guimerà si aixequés el cap.