Les dones ... si cal matar , matem

Com he escrit en altres ocasions, haver de continuar celebrant el Dia 8 de Març em genera una mena de dualitat interna. D'una banda, tinc claríssim que la dona no ha abandonat el segon pla (per dir-ho finament) en un bon nombre d'aspectes socials, laborals, familiars. Això sense referir-nos a altres indrets del món on es troba directament esclavitzada. D'una altra banda, opino que hauríem de caminar cap a la naturalitat, que no és bo entestar-nos en perllongar certs discursos que no fan altra cosa que mantenir vius tòpics i postures que, si no se'n parlés, potser anirien caient en l'oblit.

Com he escrit en altres ocasions, haver de continuar celebrant el Dia 8 de Març em genera una mena de dualitat interna. D'una banda, tinc claríssim que la dona no ha abandonat el segon pla (per dir-ho finament) en un bon nombre d'aspectes socials, laborals, familiars. Això sense referir-nos a altres indrets del món on es troba directament esclavitzada. D'una altra banda, opino que hauríem de caminar cap a la naturalitat, que no és bo entestar-nos en perllongar certs discursos que no fan altra cosa que mantenir vius tòpics i postures que, si no se'n parlés, potser anirien caient en l'oblit.

Ja sé que, en aquest moment, molta gent s'està posant les mans al cap. Què diu ara l'Anna Maria? Però si és clar que les dones són (som) un dels sectors més febles de la societat! Si resulta evident que ens maltracten i ens assassinen, ens converteixen en objecte sexual, ens obliguen a treballar el doble per la meitat de diners, ens carreguen la part del lleó de la feina domèstica, continuem essent les cuidadores dels avis i dels malalts, etc. etc.

Evidentment que sí, que ningú no s'espanti. La meva dualitat respecte a aquest dia se circumscriu a l'aspecte extern, no a la raó que provoca la seva existència. Parlo, precisament, de la celebració. Cal celebrar res? Doncs no ho sé. Potser allò que cal és lluitar cada dia en tots els fronts, sense defallir ni fer concessions constants. De què serveix un dia reivindicatiu, que més aviat es converteix en una jornada lúdica, si la resta de l'any estem ben fotudes?

A més, també em continuo preguntant, com he escrit altres vegades: per què alguns sectors femenins i/o feministes s'entesten a veure l'home com un enemic, a excloure'l de la lluita? Com si ells no patissin discriminacions, problemes, injustícies... A aquestes alçades del segle XXI, el quid de la qüestió té molt a veure amb la ignorància, amb la manca de formació, amb la precarietat laboral i humana. I això, benvolguts lectors, afecta homes i dones, ja que no posseeix altre origen que la diferència de classes. Per aquest motiu em sembla que la lluita ha de ser conjunta. Tots els febles units contra el gran enemic, que no és el mascle de l'espècie envers la femella. És el pobre davant del ric. És el feble davant del poderós. És l'honest davant del corrupte.

Com que sóc de l'opinió que les coses es demostren en la pràctica, no vull deixar passar l'ocasió per donar-vos a conèixer un llibre en el qual he participat i que he coordinat. Va aparèixer el passat més de desembre i està tenint molt d'èxit. Es tracta d'una antologia de relats negrecriminals escrits per tretze autores catalanes, tretze dones que hem volgut elevar una veu forta, que hem confirmat que podem escriure gènere negre potent i franc, que tenim molt clara la nostra posició davant la societat i que si cal matar, matem.

El llibre es titula, poca broma, Elles també maten i ha estat publicat per l'Editorial Llibres del Delicte. I diria que corrobora una línia d'actuació. Fer coses. Lluitar. En tots els fronts. I un dels importants és el de la cultura. No crec que ningú, a aquestes alçades, pugui discutir que la formació i la informació són dues armes bàsiques per moure el món, per convèncer la societat. Una societat on les dones hem arribat trepitjant amb força i on, ja us hi podeu posar de peus, pensem quedar-nos per sempre més.

Anna Maria Vilallonga
Investigadora i professora de literatura catalana en la UB