ÉS LA SOBIRANIA, ESTÚPIDS
Monarquia? República? Sobirania! I que cadascú entengui, en aquests moments en què la paraula es desembolica amb particular prestancia en el nostre lamentable entorn polític i cultural, què significa defensar la sobirania.
Els esborronadors nacionalistes que han aconseguit bloquejar el debat indispensable sobre la crisi, han destruït -entre tantes altres coses- considerar el que l'esquerra sempre va saber aixecar, com ho demostren les reflexions de Jaurés. La República és sobirania, és tolerància, és afirmar la possibilitat de conviure, en una organització autònoma de la societat que troba en l'Estat l'espai de representació i de garantia última dels drets. La sobirania és un dels temes que la crisi ha posat de manifest com a veritable malaltia de la nostra Europa. La crisi de la primera globalització, l'imperialisme, va esclatar en 1914 generant una hipertròfia sobiranista que va arriar les banderes de la sensatesa nacional, per desembocar en el nacionalisme. La crisi de la segona globalització, la que es va iniciar amb la ruptura del consens antifeixista de 1945, en els anys 80-90, ha suposat la reclamació per les classes treballadores d'una veritable fluïdesa de la cultura republicana. Per què? Perquè del que s'ha pres consciència és de la pèrdua de la sobirania de la societat i, per tant, de la fragilitat d'un Estat que és punt de trobada d'oligarquias nacionals ?i nacionalistes-. El republicanisme no defensa la societat tot sol, sinó la primacia de la societat i, per tant, la seva congruència amb l'Estat democràtic. No és un mer moviment social, sinó una proposta de funcionament de les institucions i de la seva coherència orgànica amb la societat. Els republicans federals defensem alguna cosa diferent al nacionalisme des de sempre, des d'aquells anys d'entreguerres en què molts van pensar, amb millor o pitjor intenció, que el nacionalisme era la resposta, a Europa, a la pèrdua de capacitat de maniobra de l'Estat i, per tant, al desballestament de la idea mateixa d'una democràcia representativa. Aquell nacionalisme va posar en crisi al liberalisme i al socialisme en qualsevol dels seus vessants. Fins i tot en el vessant federal, que partia de la realitat plural de la societat, del reconeixement d'antagonismos, de l'assumpció d'un pacte permanent d'un subjecte sobirà que no ha de ser homogeni, sinó reconèixer els seus conflictes interns sense reserves. El republicanisme no planteja la creació de nous Estats, sinó la sobirania dels ciutadans en la seva vida social. Defensa l'agrupació d'interessos en conflicte acceptant el consens d'unes institucions acordades. El federalisme no és l'unitarisme, sinó la forma d'esquivar la temptació que el nacionalisme posa a l'afirmació del fet nacional.
Fa quaranta anys, un dirigent comunista mort fa trenta, Enrico Berlinguer, va signar una sèrie d'articles en "Rinascità", en els quals analitzava la paorosa derrota de les classes populars xilenes al setembre de 1973. Entre moltes altres coses, el lúcid secretari general del PCI va assenyalar que la funció d'un partit que aspirés a representar als treballadors, arrelat en la nació i defensor de la independència i de la pau, havia d'evitar una divisió vertical del poble. Se li va retreure, com recordem els majors del lloc, que semblava oblidar-se de la lluita de classes. Tot el contrari: es limitava a recordar que els socialistes i els comunistes italians havien combatut per la causa de la democràcia, enfront del feixisme, tractant de preservar la unitat nacional. I ho havien fet front a els qui van intentar dividir als italians a través d'afirmacions de principi que permetessin expulsar de la nació a els qui no es consideressin nacionalistes. Aquesta expulsió pot produir-se de moltes formes: a través de la violència feixista i del discurs explícit d'un Estat totalitari, que identifica a la nació amb un camp homogeni del que l'Estat és voluntat monolítica objectiva, expressió fenomenológica que custodia el lloc de la nació eterna en el punt concret de la Història. Però pot fer-se, també, consagrant un discurs metòdic, incansable, penetrant, massiu, que converteix en normalitat el fet que no ser nacionalista és disposar d'un sentit nacional defectuós. I que no ser independentista és la pura i simple conseqüència de no haver entès el concepte democràtic de la sobirania nacional.
Hauríem d'aprendre de les paraules d'aquell savi capdavanter comunista, per negar-nos a caure en el parany, sí, però també per denunciar-la amb la màxima energia, perquè afecta al sentit últim de la democràcia, perquè és excloent, perquè és?antirrepublicana. Catalunya no pot ser dividida verticalment, amb el traçat d'una línia de discriminació que marca el nacionalisme. Treballadors, empresaris, dretes i esquerres, reaccionaris i progressistes, a un costat. I treballadors, empresaris, dretes, esquerres, reaccionaris i progressistes, a l'altre costat. Dues columnes de situacions antagòniques, dos espais marcats per antagonismos de classe, per conceptes diferents de l'existència, per idees dispars del que és la societat, reunint-se en dos àmbits de trobada, i creant un antagonismo exclusiu i excloent. El que separa, verticalment, a els qui estan o no estan per la interpretació que el nacionalisme fa de la independència, de la sobirania, de la República.
La nostra afirmació de la sobirania lluita contra la pèrdua d'una identitat fonamental, pèrdua que pot ser irrevocable. La globalització, en la seva fase més exasperada, no solament ha provocat pèrdua de drets socials, sinó que ha arrabassat, potser definitivament, els espais polítics en els quals les classes treballadores i els seus partits tenien capacitat de desenvolupar una estratègia. Ha fet que es perdés l'espai de sobirania, en el qual els treballadors podien clavar els seus peus en el sòl, agarrar-se a les trames socials construïdes durant decennis d'experiència de lluita, agrupar i formalitzar la seva consciència de classe en una cultura que els proporcionés distinció, seguretat en si mateixos, autoestima i esperança. Que els proporcionés, és clar, capacitat de detecció dels seus adversaris i coneixement per esbrinar fins a quin punt la batalla pels drets socials no s'havia donat per resolta per els qui la van perdre amb la derrota del feixisme.
La nostra afirmació de la sobirania es basa en l'immens risc que la desposesión soferta en aquests últims anys, quan s'ha fet evident l'agressivitat del canvi de paradigma del capitalisme, arribi a neutralitzar una presa de consciència, o una simple canalització de la protesta política, o un primer esforç de resistència, senzillament perquè perdem de vista un concepte essencial que la globalització s'ha obstinat a destruir: el de la República, el de la sobirania, el de la federació de ciutadans lliures, el de l'Estat representatiu. Perquè al que assistim és a la pèrdua de la visibilitat del conflicte que segueix explicant les nostres penalitats, substituït per un fals antagonisme. A la reclamació d'una sobirania popular, que ens retorni la capacitat de liderar la resistència contra l'expropiació de drets dels d'a baix, es respon amb la construcció d'una utopia nacionalista, en la qual la coincidència en la defensa d'una comunitat d'interessos comuns és sempre més important que els factors crucials que ens diferencien. El nacionalisme es construeix a costa de la democràcia perquè limita, en la seva divisió vertical de la societat, la influència que els sectors populars puguin tenir en cadascun dels blocs en conflicte. Perquè divideix als treballadors, enfrontant-los en un tema ?el de la democràcia, el de la sobirania- que haurien de compartir entre ells, però sense cohabitar amb els seus explotadors el recinte d'una reivindicació sentimental i simbòlica. La tradició de l'esquerra va ser agrupar al conjunt de les forces populars de la nació contra els qui els espoliaven. Els grans partits obrers europeus, en la seva lluita i el seu triomf sobre el feixisme, es van convertir en representants del conjunt de la nació, i van obligar a les forces reaccionàries a acceptar la democràcia.
A Itàlia, en efecte, en aquesta Itàlia que tan ben va definir Berlinguer en reflexionar sobre el risc d'una divisió vertical que evités la formació de majories com les de l'època de l'antifascismo, això es va concretar, d'entrada, en un referendum que el 2 de juny de 1946 va expressar la voluntat majoritària dels italians en favor de la República. El quaranta per cent que va votar per la monarquia va haver d'acceptar unes institucions i una idea de la sobirania nacional que havia quedat, per sempre, en mans de la interpretació oferta per l'antifascismo a la crisi europea del període d'entreguerres. La crisi d'aquesta cultura antifeixista, no per casualitat, ha estat una dada prèvia a la completa desorientació amb que l'esquerra s'ha enfrontat a la crisi que ara experimentem.
Per començar a reflexionar sobre ella des de l'esquerra, comencem per denunciar el punt que, lluny de ser la manifestació d'un exercici de qualitat democràtica, amenaça amb destruir la possibilitat de restablir la sobirania de les classes populars i de començar a treballar per revertir el procés d'expropiació de llibertat individual i col·lectiva que s'ha viscut en aquests anys. Aquesta denúncia ha de dirigir-se, sense complexos, sense obcecació, sense intolerància i amb respecte, a un nacionalisme que no és recuperació de la sobirania popular, sinó acta de defunció d'un escenari en el qual l'esquerra mai va acceptar que els treballadors poguessin enfrontar-se a altres treballadors; que mai va acceptar que una expressió política de l'esquerra s'enfrontés contra una altra expressió política de l'esquerra; un escenari en el qual la democràcia, la república, la sobirania, es van comprendre no solament com a lliure associació de ciutadans per constituir-se en comunitat, sinó també com a espai en el qual els treballadors anessin conscients d'allò que els separava, irremeiable i radicalment, dels seus adversaris de classe. Fa cinquanta anys, obrers i empresaris. Avui, integrats i exclosos en una societat precària, que ha trencat bona part dels vincles de protecció i solidaritat existents, i pretén avançar en la seva tasca destructiva. La nostra sobirania és la defensa d'aquesta societat en perill d'extinció. Perquè, si avancem per un altre camí, si creiem que el conflicte es troba en una altra part, solament assistirem a la neutralització dels nostres esforços, i a la creació d'un nou Estat en el qual es reproduirà l'absència de sobirania, la falsa independència, la falta de congruència entre institucions i societat, la fallida de la representació política. Encara que es cridi República Catalana, i hagi estat portada pel miraculós acord d'explotats i explotadors en l'objectiu comú de construir un règim no representatiu; per la pecaminosa exclusió d'aquells treballadors als quals s'haurà exclòs del procés per no combregar amb les veritats artificiosas i les mentides completes del nacionalisme.
Escriu el teu comentari