LA IMPUNITAT

Stefan Zweig iniciava El mundo de ayer, el confortable espai en què es va desenvolupar la vida d'una família acomodada de la Viena d'abans del 1914, indicant que una sola paraula podia resumir el sentiment d'aquells anys: la seguretat.

Stefan Zweig iniciava El mundo de ayer, el confortable espai en què es va desenvolupar la vida d'una família acomodada de la Viena d'abans de 1914, indicant que una sola paraula podia resumir el sentiment d'aquells anys: la seguretat. Observant les condicions del conflicte en què s'ha sumit el PSC, que ha hagut de suportar, en sorprenent successió, una tempesta de desautoritzacions per la seva ambigüitat i una de devessall de retrets per la claredat dels seus plantejaments, un pot pensar que els parlamentaris que han trencat la disciplina de vot el passat 16 de gener podien resumir els records dels seus temps en el PSC amb una sola paraula: la impunitat.

En el fons, la sorpresa que pot haver generat en tots els observadors aquest 'subarrendo' del "dret a decidir" que van signar els tres diputats no es deu tant al fet que votessin amb independència dels acords presos en una votació sol·licitada per ells mateixos, com al fet que la direcció del partit i del grup parlamentari hagi decidit prendre alguna decisió sobre aquest tema. El que aquestes tres persones i el cor que els recolza consideren el respecte a la pluralitat no és més que el seu contrari, però els tenien, ens tenien, molt mal acostumats. Es tenia la idea que pot considerar-se útil una votació del màxim òrgan d'un partit que passa a ser només indicativa, especialment quan es perd. Es tenia la idea que la pluralitat del PSC no es troba en la síntesi de posicions, sinó en la juxtaposició de projectes. Es tenia la idea que respondre amb una sanció a un vot en contra d'una decisió, vot realitzat en ocasió no només important, sinó solemnitzada per la profunda càrrega simbòlica del seu sentit i escenificació, tornaria a obrir-se pas un privilegi que s'obstinen a confondre amb la llibertat. Un privilegi exercit tantes vegades en contra de l'opinió majoritària del partit en el qual es milita i que permet l'ocupació de càrrecs públics. Un privilegi exercit contra el resultat d'una votació en la qual s'ha participat sense indicar que no es respectaria el seu veredicte. Un privilegi que no és dret, perquè vulnera els drets dels qui han posat en aquest lloc a aquests tres diputats i trenca el procés de presa de decisions polítiques d'una manera que, de no resoldre's algun dia, portaria al PSC - i a qualsevol formació política del Parlament- a la inoperància, a la pèrdua de representativitat i a la marginació.

Les paraules i els gestos dels qui han actuat d'aquesta manera mostren clarament fins quin punt aquest sentit de la impunitat, aquesta paraula amb la qual se sintetitza com s'ha viscut en el PSC en aquests temps de còlera, ha desballestat qualsevol impressió de lideratge que asseguri la recuperació d'un projecte, els drets de la militància i la possibilitat d'escapar als paranys que no deixa de tendir el nacionalisme. La seva reclamació de voler ser fidels a la seva consciència confon sense descans aquelles ocasions en les quals pot preservar-se una opció personal -en la qual un partit no pot entrar en conflicte amb creences íntimes dels seus militants- amb una qüestió que es presenta només que com allò que defineix l'espai a ocupar per tots i cadascun dels partits polítics catalans en aquest moment. La seva exigència de que no es prenguin mesures administratives, sinó polítiques, semblen atribuir a la seva actitud l'exclusiva qualitat política d'una decisió, mentre atribueixen a les seves conseqüències un caràcter merament administratiu. Com si la sanció per trencar la disciplina de vot en una qüestió crucial fos un assumpte de tràmit. Anem, com si s'estigués reclamant a qualsevol dels tres que paguessin les quotes endarrerides. Les seves paraules han demostrat, finalment, que, captiu i desarmat el sentit comú de l'esquerra, les forces nacionalistes han aconseguit els seus últims objectius. L'única cosa que pot trencar al PSC és la qüestió de la consulta, mentre res, cap altra qüestió que tingui a veure, per exemple, amb les retallades de serveis socials, produeix el menor problema de consciència o reclamació de la llibertat de vot per algun diputat d'Esquerra Republicana que s'interrogui sobre el substantiu de la seva denominació.

Existeix, és clar, un últim factor en el qual caldrà començar a entrar en aquestes setmanes de debat, i que potser permeti descobrir on es troben altres assumptes de la pluralitat del PSC. La gestió del tripartit, en la desgraciada trajectòria del qual es troben els resultats electorals que han portat al socialisme català a la seva mínima expressió parlamentària i social des de la Transició, alguna cosa tindrà a veure amb els problemes de credibilitat del partit. I alguna cosa tindrà a veure aquella gestió tan escassament brillant d'els qui clamen que estan contra corrent del partit, encara que nedin a favor de la marea nacionalista que xopa les tertúlies, els articles i les declaracions amb aparença informativa dels mitjans de comunicació. Vaig ser a punt de morir a la zona d'urgències d'un hospital públic de Catalunya, afligit d'una greu isquemia de còlon que va ser mal diagnosticada, entre altres coses perquè es va trigar més de 24 hores a fer una prova adequada, encara que costosa. Eren els temps en què el tripartit deia preservar la qualitat de la sanitat pública, en què deia garantir els serveis d'urgències, quan la teva vida o la teva mort depenen del preu d'un escàner.

Estic viu perquè vaig abandonar el centre i se'm va atendre en una clínica privada, el tractament de la qual vaig tenir el privilegi -sí, el privilegi- de poder-me pagar. Potser hauria d'haver fet el que tan poc acostumats estem a realitzar: demandar a l'hospital i al Servei Català de la Salut, exigint als seus màxims càrrecs que assumissin la responsabilitat derivada d'una gestió sanitària que podia portar a un desastre com el patit.

Podia haver-me referit a qüestions generals, fer una anàlisi exhaustiva de la gestió de determinats dirigents socialistes en el descrèdit de l'únic govern d'esquerres que ha tingut el nostre país en trenta anys. He preferit assenyalar aquesta qüestió personal, potser contaminat per una política en la qual el que el personal, l'individual, només passa a ser sacralitzat, només té importància, només surt als diaris, quan els passa a alguns. En la nostra particular fira de vanitats que certs personatges públics criden pluralitat, els altres el seu silenci.