Treball, sense celebrar

Tractar de convertir-se en mestre de secundària, llegint allò que algú va copiar d'un resum de l'Internet, és part del que s'està buscant com a reforma educativa, anunciada per un director general de la SEP. Aquest diumenge a Mèxic i alguns països del món vam tenir el recordatori d'un dia que va ser emblemàtic durant el segle XX. El dia del treball, originat per grups de treballadors amb visió quasi-socialista i suspès de manera definitiva amb el pretext del Covid-19, va transcórrer el 2022 sense el patrocini governamental i per això mateix amb diversos perfils. La llibertat combinada amb la manifestació de masses és així, només vaig trobar un denominador comú: pràcticament a totes les concentracions al món les consignes van ser de protesta, no contra el capital, no criticant les empreses, sinó els governs.

El treball ha estat part essencial de l'ésser humà, de vegades s'entreveu com a càstig i d'altres més com a oportunitat de creixement, creativitat i fins i tot felicitat. Al primer llibre de la Bíblia -Gènesi- es considera una vida d'oci i felicitat amb la satisfacció d'estar en comunió amb Déu fins que el càstig a la infracció es va traduir en l'expulsió del paradís i l'obligació de treballar amb la suor del front. Les societats més antigues, consideraven l'esclavitud, com una forma productiva que deixava punys guanys, els amos i una vida mancada de llibertat als sotmesos, es pot considerar l'evolució industrial com el comunicat aigües que canvio la visió laboral?

Els líders anglesos, que van barallar per millors condicions laborals, sembla que ho van fer més per reivindicar el desapoderament de béns, la mort de familiars i certes lluites pel mateix poder; però arriba un moment que són els mateixos sotmesos –esclaus o treballadors explotats- els que pensen en jornades menys esgotadores, remuneracions més justes –sent el punt de comparació el guany dels capitalistes– la necessitat de descans i la llibertat per acceptar o renunciar a una ocupació. Pel nostre primer de maig, és més important la protesta de Chicago a finals del segle XIX o les botigues de ratlla que sotmetien els treballadors rurals mexicans?

El Mèxic postrevolucionari va ser prolífic en aspectes jurídics i pràctics a favor dels treballadors. La inclusió de normes laborals en la pròpia constitució, l'impuls al sindicalisme, els programes que van fer realitat drets a la salut, l'educació, l'habitatge, han estat alguns dels èxits més grans de governs que ara per ara són injuriats. Critiquen els ignorants -ho són per diverses raons una d'elles és la mateixa fluixesa per a l'estudi dels qui s'entesten a dir barbaritats- aclaparats a més per limitacions derivades de les seves mancances emocionals. Són similars els assenyalaments dels treballadors manifestants francesos, que la dels grups mexicans?

Cada societat té les seves peculiaritats, un país que depèn en gran manera de la seva producció agrícola[1][1]. Regions com Hawaii, on gairebé la totalitat productors de pinya o papes, venen ara les seves collites -i pitjor encara rendeixen les seves terres- empacadores i vigilen el creixement amb fruites i verdures industrialitzats, ja no es poden considerar treballadors. A la majoria dels països llatinoamericans, els mateixos operaris, han renunciat a aquesta qualitat convertint-se en petits comerciants sumits en la informalitat: no paguen impost, s'estalvien la renda, es roben la llum, es desentenen de la neteja de l'entorn i de la cura ecològic i opten per un líder descuidat i tarambana que no està obligat en res al que suposa l'existència d'un sindicat. Així com el sentit democràtic als governs es va pervertir donant com a resultat un gran nombre de populistes que poc saben i entenen de política, també els sindicats ho van fer en oblidar els seus líders que l'objectiu substancial de la seva funció és garantir el compliment –bilateral- de els drets i les obligacions laborals. Qui és més culpable, el líder sindical que es perverteix o el govern que ho aprofita?

La veritat és que aquest diumenge els milions d'éssers que van baixar de la classe mitjana a la pobresa tractant de viure amb només un salari mínim –com la majoria de les pensions, per exemple- ni tan sols van poder passar l'estona veient una desfilada com els que abans ens atorgaven. Amb aquest miserable ingrés -augmentat en 70% segons diu la propaganda- no és possible anar al cinema, ni sortir a una fonda -de restaurants ni parlem- ni molt menys caminar per un centre comercial -perquè de comprar ni parlem- havent de resignar-se el treballador o el jubilat, si de cas amb la televisió que només repeteix xifres de morts, desapareguts, defraudadors, abusos policials o de l'exèrcit i fins i tot robatoris al carrer o a la botiga. Com els haurà anat als centres de vacances? De veritat hi ha molts obrers de la construcció que de debò se la creuen que els anirà millor amb les obres pendents a la península de Yucatán, l'estat de Mèxic o algun altre on hi ha carreteres que requereixen de manteniment? Tenen ingressos els llicenciats, mestres o doctors que en el seu reclutament són rebutjats per edat o per estar sobrequalificats? Ja ens diran demà les altres dades o les investigacions professionals, de moment pensem que aquest diumenge primer de maig li va servir per descansar, avançar alguns arranjaments a casa seva i sobretot tractar de planejar el que pot fer com a desocupat durant els dos propers anys esperança.