SUSANA DÍAZ

Sí, ho confesso. Cada vegada que algú pronuncia el nom Susana la meva ment vola i em transporta cap a una bella melodia, cap a la cançó que un bon dia va parir el músic i poeta canadenc Leonard Cohen. Diuen que la va escriure arran d'una trobada amb Suzanne Verdal, esposa de l'escultor Armand Vaillancourt.

Sí, ho confesso. Cada vegada que algú pronuncia el nom Susana la meva ment vola i em transporta cap a una bella melodia, cap a la cançó que un bon dia va parir el músic i poeta canadenc Leonard Cohen. Diuen que la va escriure arran d'una trobada amb Suzanne Verdal, esposa de l'escultor Armand Vaillancourt. Cohen va ser convidat per la dama a la casa que habitava al costat del riu Sant Lorenzo a Mont-real. El que va venir després va ser inspiració, música i paraules de poeta...

A la capital catalana ha arribat una altra Suzanne -en aquest cas una Susana que passeja al costat d'un altre riu més proper- que també ens convida a viatjar, a confiar en ella, a buscar sortides i no camins erms plenets de bandolers a l'aguait.

La presidenta d'Andalusia ha pres la paraula a L'Hospitalet per manifestar el seu suport al PSC. També per alertar els ciutadans de com de perilloses poden arribar a ser les aventures de determinats sectors del soberanisme irrident. Susana Díaz ha parlat de reformar la Constitució, de federalisme, de pactes polítics i d'un nou sistema de finançament com un conjunt de qüestions susceptibles de ser tractades de forma democràticament consensuada. La Presidenta andalusa, òbviament, no és la senyora de la cançó que 'et mostra on has de mirar' -And she xous you where to look- però en la seva intervenció a Barcelona ha traçat un camí a compartir. Difícil? Sí, ple de dificultats però factible a mitjà termini i il·lusionant. La senda federal.

Ho vaig dir fa un cert temps. El socialisme en general no està en el seu millor moment. D'acord, però l'obstinació d'alguns per deixar-ho grogui no va a prosperar. I no va a prosperar perquè, agradi o no, encarna a Catalunya un corrent de pensament polític centenària que ha sabut sobreposar-se, al llarg dels anys, a tots els vendavals naturals i artificials que l'han copejat.

Siguem clars. Hi ha una operació orquestrada d'assetjament i enderrocament contra el socialisme a Catalunya. Aquí caminen conjurats competidors, adversaris, alguns mitjans de comunicació i ressentits. Uns pretenen la liquidació del PSC com a subjecte polític i regnar al seu antull. Uns altres somien amb envair l'espai que aquest ocupa en la coordenada dreta-esquerra. També n'hi ha amb desig de satisfer inconfesables ambicions personals.

Vist el vist, i malgrat el transfuguisme per fascicles que practiquen alguns, als socialistes catalans els toca avui, més que mai, combatre en defensa dels drets socials que cercena la dreta. Ha de fer-ho resistint i recuperant el seu instint de classe. Ha de fer-ho sense deixar-se entabanar per cants de sirena patriòtics. Potser convindria a més d'un esquerrà "de finalització de setmana" recordar el que en la seva època va escriure Federico Urales (Juan Montseny) en els anys trenta i que encara avui encara desborda actualitat:
"les dretes volen separar-se d'Espanya no per donar més llibertat als catalans, sinó per donar-los menys".

En resum: retallades, supressió de drets socials i això sí, molta recreació històrica. Afortunadament, amics, la música i la lletra d'ambdues 'Susanas' insinuen cap a a on cal mirar...