Patriotisme induït

Explica la Cadena Ser que el Tribunal Suprem de l'Índia ha decidit obligar, a totes les sales de cinema del seu país, a emetre l'himne nacional abans d'iniciar la sessió. Els espectadors han de escoltar-ho de peu, respectuosament, mentre a la pantalla flamee la bandera índia. No vaig a qüestionar la lletra d'un himne -escrit en el seu dia en llengua bengalí pel premi Nobel de literatura Rabindranath Tagore- ni la seva qualitat musical. La peça en qüestió porta per títol Jana-Gamma-Raja que significa alguna cosa així com 'L'esperit de tot un poble'. Cada estat o nació adopta mesures per generar l'univers simbòlic nacional que creu convenient. Lògic, però els individus som lliures per opinar sobre l'oportunitat de segons quin tipus d'iniciatives encaminades a 'la formació de l'esperit nacional'.

A la memòria m'arriben records d'una infància en què els matins de col·legi començaven amb la hissada de la bandera vermella i gualda, l'himne espanyol i, a les tardes, amb el cant del 'Fent pinya'. Tant i tant es abús del símbol, en aquella fosca i 'patriòtica' època, que la canalla acabo per prendre-s'ho a broma. Espetec de dits, acudits a l'engròs i sons guturals d'allò més irrespectuós davant l'àguila i l'escut. Ah la rutina obligada! .. ¡Allà l'Índia! Amb la seva explotació intensiva i induïda dels valors patris.

Però no vagin a creure que aquestes coses només passen als pobles regats pel monsó. Al nostre país hi ha un altre tipus de patriotisme induït confeccionat a base de banderetes estelades fins a la sopa, petits programes de ràdio i televisió, tertúlies dirigides, columnes de premsa i certàmens cultural-històrics de pacotilla. Aquí el patriotisme induït no es manifesta en cinemes de barri, ni en els inicis matinals de classe. Aquí es transmet, sobretot, a través dels mitjans de comunicació públics i part dels subvencionats.

Carlton JH Hayes, professor de la universitat de Columbia i estudiós dels moviments nacionalistes, deixo una infinitat d'apunts sobre fenòmens 'patriòtics'. Un d'ells deia així: 'El nacionalisme, com qualsevol altra religió, ens demana, no únicament la voluntat, sinó també l'intel·lecte, la imaginació i les emocions'. Hayes dóna en el blanc. Cadascuna d'aquestes confessions religioses -o nacionalismes- té la seva forma particular d'aplicar la litúrgia. Allà, a l'Índia, faran servir el cinema; aquí fa temps que fan servir la caixa tonta, les emocions estomacals, l'esport i la verborrea victimista típica dels dirigents polítics apurats.