Colau, els socialistes i els nervis

Presentació de la candidatura A Comú Podem

És molt probable que, en un termini breu de temps, unes quantes formacions de l'esquerra catalana acabin per articular un nou partit-coalició, configuren un lideratge comú i assumeixin l'objectiu d'intentar guanyar totes les eleccions. Cap problema al respecte. Potser tinguin èxit. Això sí, abans hauran de sincronitzar els seus rellotges, repartir una única partitura i aparcar un munt d'egos i protagonismes. I és possible que tot això esdevingui per preocupació de competidors i adversaris. Lògic. Però, mentre això no passi, un servidor recomanaria, als presumptes confluents del partit en construcció, una mica d'assossec i humilitat. No fos cas que l'alegria de les enquestes d'avui matí es converteixi en plor. Ja saben, sol passar. Li pas a CiU, li ha passat al populisme d'esquerres i també al socialisme.

La simple insinuació - més periodística que política- d'una hipotètica aliança d'esquerres a Catalunya ha provocat, entre els 'comuns', una reacció immediata de rebuig quan no de perversa ironia. El portaveu d'En comú Podem, Xavier Domènech, ha descartat qualsevol tipus d'aliança preelectoral amb el PSC (per ningú demanada). Potser ho ha fet com a mesura preventiva perquè res enterboleixi, ni torbi, la unió política prevista per a la primavera del 2017. Menys elegant ha estat Ada Colau quan ha ironitzat sobre els 'nervis' que, segons el seu criteri, denota la incerta oferta socialista.

Un servidor de vostès no és endeví ni sap què ens oferiran els mesos d'abril i maig. Ignoro si Xavier Domènech i Ada Colau seran decisius o si tindran en el futur molt poder. No ho sé ni m'inquieta. Però avui, precisament avui, els nervis els té l'alcaldessa Ada Colau quan no pot aprovar taxes, ordenances, pressupostos, ni el famós PAM. L'equip de govern municipal ni tan sols pot fer broma amb el 'pim-pam-pum' ni amb el 'run run'. Per què? Perquè no sedueix, perquè està en minoria, perquè no té vots suficients i perquè no té un model de ciutat.

Senyora Colau, asúmalo d'una vegada, el nerviosisme en política és cosa és molts. El 'postureo' i el populisme peronista dóna per al que dóna, no més.