LES PERIFÈRIES

Res, absolutament res, justifica la violència, i menys encara la religió. En la manera d’afrontar el terrorisme caldria repensar quines responsabilitats pot tenir Occident -la guerra d’Irak és una d’elles i els responsables tenen nom, o el tipus de relacions amb el principal país exportador de petroli, o els conflictes locals i fins i tot tribals que porten anys i anys jugant-se i que no són tan locals sinó geoestratègics... I mirar de teixir complicitats per fer un front comú, tenint en compte que les aliances només des de dins d’occident és quedar-se a mitges, i que caldria establir diàleg amb Orient (que evidentment va més enllà d’una simple qüestió geogràfica)... Ens colpeix tremendament quan els atemptats són a casa nostra i és natural, però oblidem els atacs diaris i les víctimes diàries i comunitats senceres d’ Orient i d’Àfrica, on actuen diàriament i des d’on també s’alimenten. És d’una complexitat majúscula i és molt agosarat donar explicacions des d’un simple article com aquest.

I el problema no és que vingui només de fora, sinó que es situa a dins mateix de les fronteres europees. La visibilitat de l’enemic és més difusa perquè conviu als barris europeus i es mou amb els mitjans de la globalització. Nascuts a Europa i que formen part d’un fanatisme que vol imposar-se més enllà de fronteres estatals. Nascuts a Europa que ataquen els valors essencials de la democràcia i els drets. És un desafiament local i global. Local per les condicions de vida i expectatives on pesca el fanatisme, i global perquè és una doctrina que no té estat, una guerra sense pietat contra els anomenats valors d’occident, i que es mou amb les mateixes eines i impunitat que ens fan globals.

Torno a mirar què passa als nostres barris, i em faig més preguntes. Què és el que fa saltar el mecanisme pel que un jove perd el cap i viu la seva adhesió al fanatisme com a alliberament. Què és el que motiva el radicalisme fins al punt de cometre atrocitats. Quines són les raons de la vulnerabilitat. Quin Islam es dóna a Europa. Com viuen les famílies musulmanes tota aquesta situació i com la viuen i conviuen en un mateix territori tot tipus de famílies. Quines són les expectatives de vida. Barris que s’anomenen suburbis, és a dir, a l’extraradi, a la perifèria, i quines connotacions té aquesta definició, potser que ens preguntem de quin extraradi es tracta perquè segurament va més enllà d’un terme propi de la geografia urbana. Quines són les perifèries (el que envolta un determinat centre) de les nostres ciutats europees, de la mateixa Europa, d’Occident, dels valors democràtics...

Trobo que són preguntes adients, no tan sols pels casos individuals de joves que travessen totes les línees vermelles, sinó com a fonament de cohesió. En aquesta mateixa societat també pesca la dreta extrema i alimenta el conflicte i busca una cara visible com a culpable. Una societat cansada, frustrada,... i atemorida. Penso que aquestes qüestions han d’estar sobre la taula quan es dissenyen les polítiques d’austeritat dogmàtica.

La diversitat social europea, i especialment francesa, la fa gran i fràgil alhora. I insisteixo, res, absolutament res, justifica la violència.