EL PRECARIAT

Les dades d’atur registrat al mes de novembre són un incentiu per a l’optimisme després de tres mesos consecutius de pujades i comparat amb tota la sèrie històrica des de 1996 d’aquest mateix mes. Però és un optimisme tímid si tenim en compte que encara hi ha més de 4 milions d’aturats a Espanya i més de mig milió a Catalunya, pel que fa a persones inscrites en els serveis d’ocupació, que és diferent al total de població activa desocupada.

Però la qüestió ja no són les grans xifres quantitatives, sinó la qualitat del mercat laboral, perquè a la fi és el que ens parla de model econòmic i com aquest condiciona el model social. La preocupació és que la precarietat del mercat laboral ja no és conjuntural d’un moment econòmic difícil, sinó que consolida un sistema social desigual i cada vegada més estructural, i cal dir que la Reforma Laboral hi ajuda. Amb les actuals condicions es produeix una nova fragmentació de classe, que no substitueix a les anteriors, sinó que es superposen.

Cal seguir a Guy Standing quan parla d’aquesta nova classe social, o més aviat situació social, que és el precariat: una nova manera de viure i la primera vegada a la història que perd drets sistemàticament. Hi ha diferents factors que ho provoquen, com l’obertura del mercat global que quadruplica la mà d’obra, la revolució tecnològica, la imposició del pensament liberal econòmic, o la destrucció del sistema de redistribució de la renda (augmenta la renda nacional adreçada al capital i disminueix el pressupost de les prestacions). Quan veiem reduïdes les prestacions socials no és una altra cosa que la substitució d’un sistema de drets per un sistema vinculat als recursos, i la diferència és prou substancial, entre drets garantits i recursos.

Si el treball és el que ha estructurat la nostra organització, aquesta nova situació de feina i no feina i quin tipus de feina, és evident que condiciona la manera de viure: vides diluïdes per la incertesa crònica. No tornarem als temps de l’antic proletariat amb feina estable a llarg termini i prestacions garantides (en aquest sentit es perd poder i narrativa). Caldria veure com es garanteix que siguin vides dignes.

Els collectius que formen aquesta nova situació social són variats, no és tampoc el lumpen de les nostres ciutats, tot i que compten amb riscos per ser-ho. Són famílies i fills de classes treballadores, són minories (com les persones immigrades), són gent preparada a la universitat amb la promesa d’un futur que no tenen.

De tot això es desprenen conseqüències, riscos, problemàtiques i oportunitats, com tot a la vida. I faig una llista ràpida: com redistribuir les seguretats, l’organització del temps, l’accés a l’espai públic (en un sentit ampli i democràtic), l’educació (no mercantilista), la redistribució de la renda... I és evident que també té conseqüències en el mapa polític. Per això no ens hauria d’estranyar la mutació i volatilitat de les opcions electorals i l’aparició de noves formacions que intenten recollir la frustració d’aquestes vides de frontera.