Doncs jo

S'han adonat de la freqüència amb què diem "doncs jo"? Surtin al carrer, vagin al mercat o al gimnàs, facin cua al banc, escoltin al bar la conversa dels del costat i sorpreneu-vos a comprovar quantes vegades ens interrompem dient "doncs jo". 

És fàcil que la conversa acabi en un diàleg de besucs, és a dir, un no-diàleg com el d'aquesta escena de Clareja que no és poc:

BRUNO: Té, xe, la novel·la. La vaig acabar.

MORENCOS: Jo també he tingut un dia... S'em va encendre el cul.

BRUNO: Has de llegir-la ara mateix.

MORENCOS: M'he excitat pensant en la noia que ha portat l'alcalde i em va donar una fogonada el cul.

BRUNO: És que recentment hede escriure-la i les coses que no es llegeixen en el seu moment ....

VARELA: I a mi se m'ha mort el meu pare.

Que quan un parla l'altre ha d'escoltar i esperar el seu torn, és un acord social tàcit que s'aprèn (o s'ha d'aprendre) en primer d'infantil. Es tracta d'una petita frustració necessària per entendre amb el semblant. El cadell humà no sap res frustracions, per a ell no hi ha sinó gent que li proporciona el que necessita per viure. Punt. Un temps després comença a comprendre que si tracta així als seus semblants acabarà quedant-se només i, com això no li agrada, comença a cedir terreny. Però, en fi, un rastre d'aquella insolència egoista sempre perdura en nosaltres i se'ns escapa sense adonar-nos en actes tan quotidians com una conversa amistosa però, en el fons, carregada d'una subliminal agressivitat narcisista.

Hi ha gent menys subliminal, persones que per assegurar el seu jo necessiten contínuament aixecar-se en armes contra l'altre. Són aquells que agredeixen, que no paren de parlar de si mateixos imposant el seu jo voraç, pretenent amputar la subjectivitat de l'altre. Aquests jos parlants volen reduir-nos a mers objectes, a receptors passius i permanents de la seva gaudi exhibicionista.

Un exemple d'això és la famosa brega que li va ficar Francisco Umbral a Mercedes Milá a la tele: "Jo he vingut aquí a parlar del meu llibre i no a parlar del que opini el personal, que em dóna el mateix".

Milá li havia promès a l'escriptor que parlarien del que és seu però el programa anava passant i ningú feia cas del llibre en qüestió. Llindar, que devia ser un humà amb un jo molt famolenc, es va afartar d'esperar. Ja estava bé! El tall de l'escriptor va provocar la consternació dels presents que li van concedir, atemorits, la seva atenció. Un cop captada, Llindar es va animar i va muntar un numeret.

Després d'una bona estona patint el discurs puesyoico de l'escriptor, el públic es va cansar de fer d'orella. Una persona va demanar la paraula: "Francisco Umbral, el que estàs fent ara mateix és d'una falta d'educació tremenda. Et demano, per favor, que marxis perquè aquí sobres ".

Això caldria dir-los a tants especialistes en donar el conyàs amb "la seva". Amb aquesta gent insaciable de vegades no queda una altra que dir-los prou, com fa aquest altre personatge de Clareja... davant la matraca a la qual l'està sotmetent el seu compare: "Em cago en tots els teus morts, Tirso! Em cago en tots els teus morts 1-1! La tabarra que m'estàs donant, verge santíssima! ¡¿Però jo què t'he fet a tu, veurem?! ".

A les portes d'unes terceres eleccions, no estan vostès a puntet de cagar-se en tots els morts, un a un, d'algú? Doncs jo, sí.