Alianza recupera les cròniques hollywoodianes d'Oriana Fallaci

Entrevistar els personatges famosos mai no ha estat una tasca fàcil perquè no només cal accedir a ells, esbrinar on són i quan poden ser accessibles, sinó també passar pel filtre dels responsables d'imatge i caps de premsa, autèntics enemics dels periodistes. I no n'hi ha prou amb ser una gran firma com Oriana Fallaci, perquè la prestigiosa periodista italiana es va quedar amb les ganes d'entrevistar Marilyn Monroe en el seu primer intent o es va haver de convertir en transportista d'espaguetis quan va voler accedir a Sofia Loren als Estats Units. Ho va relatar en el seu moment en cròniques que constitueixen un autèntic retaule del Hollywood dels anys cinquanta i que Alianza ha recuperat en "Tan adorables. Miss Fallaci a la conquesta d’Amèrica".

"Hollywood –diu– és el lloc on la teva veïna es diu Lana Turner o Gregory Peck, on els nens vanitosos van a l’escola en Cadillac, on els fills de divorciats es vanaglorien de tenir quatre o sis pares. És la ciutat on no es pot viure amb menys de deu mil dòlars l’any i on se celebren còctels en què Sonja Henie es presenta muntada en un elefant llogat per cinc-cents dòlars l’hora. Allà hi ha el nombre més gran d'automòbils de tot el país (75.000 per a 30.000 habitants) i es paga el percentatge d'impostos més alt de tota la Confederació".

Ava Gardner és “una dona molt dolça i profundament bona”

És en aquest ambient on es mouen els seus personatges. De Marilyn Monroe diu que "ens la solen presentar, a intervals puntuals, com una idiota, una òrfena ignorant i afamada de cultura, una esposa desconsolada pel dolor de no haver pogut tenir un fill, carn de psicoanalistes i terapeutes (però) ningú s’imagina que també pot ser, o sobretot, una dona que sap el que vol i se’n surt gràcies precisament als equívocs que els altres alimenten sobre el seu personatge". Mentre que Ava Gardner és "una dona molt dolça i profundament bona" a qui no envejava perquè va ser molt infeliç. "De la vida –diu– ha obtingut bellesa, èxit i diners. Però no el que més importa i el que milions de dones posseeixen sense tenir el seu encant: una mica de pau i un fill". I afegeix: "Ava té por, és tan bonica, irresistible, fascinant, que té por de no ser estimada com ho són milers de dones".

Menys complaent és amb Brigitte Bardot, que "ha assolit la fama sense haver fet res", i li atribueix haver estat "un producte de la publicitat". Més encara, el resultat del treball desplegat per Roger Vadim, gràcies al qual "la cinematografia europea posseeix un nou personatge, el marit hàbil i devot", que "no l’abandona ni un minut". Quant a Loren, i més enllà de l’anècdota dels espaguetis, té molt present que "als seus 23 anys –aleshores– és potser l’actriu més ben pagada dels Estats Units i la seva popularitat creix dia a dia".

En un món de matrimonis i relacions sentimentals efímeres, s’admira de la solidesa de la parella formada per Audrey Hepburn i Mel Ferrer, recorda l’amor d’Ingrid Bergman pel suec Lars Schmidt, mentre que qualifica Errol Flynn de segrestador de noies menors (cosa que avui li hauria portat un bon disgust). És clar que per triomfar en l’amor els homes no necessitaven ser necessàriament guapos. Yul Brynner "agrada perquè és lleig, perquè és calb, perquè és desagradable i no s’esforça per deixar de ser-ho". Sens dubte, hi ha gustos per a tots.

El que més interès li va suscitar va ser James Dean, amb qui inicia aquest llibre i a qui descriu com a desequilibrat, atrabiliari, impredictible, mal educat, feble de caràcter, canviant, permanentment mal vestit i groller amb les dones. No és estrany que no tingués gaire sort amb elles. Particularment en el cas d’Anna Maria Pierangeli, que va ser "el seu amor més gran i més infeliç", encara que en aquest cas no per culpa seva, sinó de la mare de l’actriu. "Gairebé tothom es formava una mala opinió d’ell, no feia res per guanyar-se el seu afecte". I sentencia: "no era un home normal, si ho hagués estat no estaríem aquí parlant d’ell… la mort als 24 anys va ser la conclusió natural de la seva existència"