Infocràcia i periodisme 'mamporrer'

El clarivident comunicòleg Marshall McLuhan asseverava que els media , o mitjans de comunicació de masses, eren el massatge de les audiències. A la seva època encara no s'havien desenvolupat les xarxes socials i digitals que ara tot permegen i condicionen la comprensió del món que vivim. Importa menys si les notícies són veraces o contrastades, o simplement mentideres ( fake ) i fruit de la invenció de periodistes empobrers transmissors dels espuris interessos del poder (econòmic, polític i social).

En la seva última entrega editorial, el filòsof coreà, Byung-Chul Han , sosté que la infocràcia que ens envolta és un frenesí informatiu i comunicatiu que ens atordeix. A més, s'ha apoderat també de l'esfera política i està provocant distorsions i trastorns massius a la vida democràtica. A la infocràcia, la política també se sotmet a la lògica dels mitjans de masses. Com a factor omnipresent, la diversió i exageració impactant determina la transmissió dels continguts polítics i soscava la racionalitat.

Segons Byung-Chul Han, l'entreteniment és el manament suprem. Així, l'esforç del coneixement i de la percepció se substitueix pel negoci de la distracció. La conseqüència és una ràpida decadència del judici humà: “Ens divertim fins a morir”. La distinció entre ficció i realitat es torna difusa. Donat aquest context a Espanya, el rol dels periodistes recobra notorietat i influència, com ja va passar en el seu comportament durant els temps de la Transició després de la mort del dictador Franco.

Avui les guerres d'informació es lliuren amb tots els mitjans tècnics i psicològics imaginables. Segons el pensador coreà radicat a Berlín, els votants són inundats amb notícies falses. Legions de trols incideixen en les campanyes electorals difonent de manera deliberada notícies falses i teories conspiratives. També infla el nombre de seguidors, creant estats d'opinió irreals. Amb els seus tuits i comentaris poden canviar el clima d'opinió als mitjans socials a la direcció desitjada. Els estudis demostren que n'hi ha prou amb un petit percentatge de bots per 'massejar' la percepció dels seus receptors. Com se sap, els bots estan dissenyats per imitar o substituir l'acció humana. Operen de forma automatitzada, per la qual cosa funcionen molt més ràpid que una persona. Potser no influeixen de manera directa en les decisions de vot, però manipulen els àmbits de decisió.

Com altres ciutadans dels diversos sectors de la societat civil, els periodistes poden comportar-se d'acord amb els seus pressupostos de responsabilitat deontològica, o optar per fer caixa i percebre a sou les indicacions dels seus ocupadors. Es converteixen en 'veus del seu amos' participant en la pugna dels interessos de poder en joc a les nostres societats. Els darrers casos de manipulació per destruir la reputació de polítics incòmodes il·lustren aquests exercicis de podridura informativa.

Fernando González Urbaneja, company d'aula a la vella Escola de Periodisme on em vaig graduar ara fa 50 anys, afirma que el periodisme ha de competir, més que mai, perquè ha perdut el monopoli d'informar. Volen ser informades les noves generacions? O es conformen/deformen elles soles a les xarxes socials? Els porta al paire el periodisme 'seriós' a les noves generacions? Caldria polemitzar si el periodisme, com a articulació d'una funció social imprescindible en societats civilitzades i democràtiques, és suficient per vehicular la informació que determinen creixentment els mitjans ara dominats pels interessos dels Nous Senyors Feudals Tecnològics (Ex. Jeff Bezos-Amazon, Tim Cook-Apple, Sundar Pichai-Google o Mark Zuckerberg-Facebook).

La tasca de 'validació de les notícies' es configura com la gran variable intervinent --i independent-- en el debat polític i electoral. Alguns dels polítics polaritzadors més estrambòtics i conspicus, com Trump o Boris Johnson, han sabut maximitzar la demagògia dels seus 'massatges' fins a límits insospitats. Pels seus seguidors no importa si el que diuen és veritat o mentida. Diu que 'confirmin' les seves creences o presumpcions, per absurdes que siguin. Poc els inquieta l'anomenat Principi Asimètric de la Gilipollez , la coneguda com a Llei Brandolini, que estableix que l'energia necessària per refutar una afirmació sense sentit és força superior a la necessària per produir-la. Si penses que la terra és plana, i aquesta asseveració la sosté el teu xat telemàtic, la 'veracitat' de semblant despropòsit queda confirmada.

I quin és rol canviant que juguen els periodistes? S'ha d'acceptar la complicitat dels periodistes amb la polarització, entre altres raons, perquè n'és evident la contribució. Tot i que, com diu González Urbaneja, cal posar l'excusa que el periodisme és l'exercici de posar miralls per reflectir una realitat que inclou els discursos polítics i socials esbiaixats i polaritzats. Afortunadament hi ha periodistes que segueixen l'ètica de responsabilitat de denunciar les 'dolentes pràctiques' del capitalisme global.

Recordeu com seguint l'estela d'anteriors filtracions de documents, com els Arxius FinCen, els Papers del Paradís, els Papers de Panamà i LuxLeaks, l'última exposició pública dels tripijocs financers oberta pels Papers de Pandora és la més coneguda fins ara. L?esforç investigatiu ha estat enorme. En aquesta darrera filtració de l'ICIJ ( Consorci Internacional de Periodistes de Recerca ) hi han participat més de 600 periodistes de 117 països i mitjans reconeguts de tot el món.

Altres periodistes, en canvi, opten per la mamporreria de fabricar i amanir històries per perjudicar adversaris polítics dels grups mediàtics on estan assalariats. El que se'ns ofereix com a indecència periodística s'entremescla amb exercicis esporàdics de primícies que, en alguns casos recents (assumpte Pablo Iglesias i Podem), enfanguin les nostres relacions ciutadanes.

Potser no és per curar-se d'espant, atesa la seva creixent i generalitzada utilització que s'accepta com a amortitzada. Però l'extensió d'una desbocada infocràcia canalla certament fa malbé la 'qualitat' de la nostra democràcia. I dels nostres valors civilitzatoris, si és que alguna cosa en va quedant.