Regne Unit post-Brexit, país calamitós

Quan aquest article vegi la llum pública, potser Liz Truss hagi deixat de ser Premier del Regne Unit de Gran Bretanya (Anglaterra, Escòcia, Gal·les) i Irlanda del Nord. Si això no hagués succeït formalment, sí que es podria considerar com un fait accomplidat el seu descrèdit a les mateixes files del Partit Conservador i, el que és més determinant, a les bancades dels diputats rasos –o backbenchers -- a la Cambra dels Comuns de Westminster. Aquests últims, i el seu famós Comitè 1929 , solen ser determinants en la resolució de dilemes de tal envergadura.

Tot just passades unes setmanes des de la seva elecció el 6 de setembre passat com a primera ministra el seu desprestigi és generalitzat. Si se celebressin eleccions generals els vencedors indiscutibles serien el ranquejant Partit Laborista i el seu grisenc líder, Keir Stammer. Però això no passarà perquè el poder dels càrrecs governamentals i institucionals enganxa quan imant irresistible als impreparats tories, els quals no tenen el decòrum ni la vergonya de recompondre's de cara a la seva opinió política. Tampoc la capacitat per mantenir una credibilitat internacional --abans àmplia i respectada-- i ara basada en armes dissuasòries com són els seus submarins nuclears Trident estacionats en aigües de Faslane, a la sortida de l'estuari escocès de riu Clyde. És aquest un argument de 'força' anàleg a l'hipotètic ús de l'armament atòmic per part de Putin, en el seu agressiu imperialisme criminal desfermat a Ucraïna.

Han estat diversos els responsables de l'executiu del Regne Unit que han pujat i baixat dels cavallets en què s'ha convertit el 10 Downing Street els últims anys (David Cameron, Theresa May, Boris Johnson, Lizz Truss). Potser el cas de BoJo, com se'l coneix col·loquialment en els mentiders polítics, sigui el més emblemàtic en el desplegament inacabat de postureus i enganys sense fi als ciutadans britànics dels últims temps.

La vergonya comuna delimitadora de decència i indecència ha estat inexistent al codi de conducta personal de Boris Johnson. Va apuntalar la seva reputació com a mentider compulsiu en la perillosa deriva agressiva del nacionalisme anglès post-Brexit. L'antieuropeisme britànic que ell ha representat ara és reivindicat per Liz Truss. Recordeu que l'actual Premier va ser antany europeista. Ara fa un any l'europeista se'n va penedir i va ser la designada pel govern de Boris Johnson per negociar 'contra' amb la Unió Europea. Ocupava llavors el ministeri d'assumptes exteriors com Foreign Secretary .

Johnson va ser el campió del Brexit, encara que la seva convicció fos majoritàriament de caràcter instrumental. Encara avui es continua mantenint com el favorit per tornar a Downing St, segons una última enquesta entre la militància conservadora. Les pràctiques que ha pretès continuar Truss tindran, molt probablement, un colofó similar al del seu antecessor. I és que el Brexit oferia una causa 'heroica' per preservar el vell principi de ' Britannia rules ' (Anglaterra mana, sic). Ara aquesta pretensió s'ha tornat del revés a la vista dels perillosos efectes col·laterals que ha escenificat l'enfonsament de la lliura esterlina als mercats financers.

On va dir dic, diu Diego. Aquest ha estat el procedir de Truss en un brevíssim termini de temps en què s'ha vist abocada a fer un gir de 180 graus a la seva política econòmica, renunciant a les baixades d'impostos als rics que suposarien portarien   els beneficis de la trickle down economics per a la reactivació econòmica. És a dir, que seguint els postulats del neoliberalisme més agressiu s'hagués tractat de facilitar l'' efecte vessament o de degoteig '. La seva lògica és que els guanys dels supermilionaris dinamitzen l'economia i la prosperitat arriba al conjunt de la ciutadania. Recordeu el cas dels EUA durant els últims lustres del segle XX. Allà els contribuents rics menys gravats fiscalment van preferir 'simplement' invertir en el sector especulatiu financer --de vegades altament rendible--, defugint altres dominis de l'economia productiva generadors, per exemple, de llocs de treball. L'economia financera sense regulació va passar, així, a estar dominada pels interessos d'inversors i rendistes. I va ser la principal causa de la devastadora crisi del 2008.

Jeremy Hunt, el nou ministre d'Hisenda ( Chancellor of Exchequer ) que s'ha convertit en primer ministre de facto del nou govern conservador, ha anunciat als Comuns una bateria de mesures oposades a què pretenia la seva cap Truzz, com reduir del 20% al 19% el tipus bàsic de l'IRPF, mantenir les ajudes fiscals per als autònoms o la rebaixa de l'impost sobre l'alcohol. De fet, gairebé totes les iniciatives originals de la primera ministra han estat retirades de la tramitació parlamentària. El propòsit no és altre que evitar ensurts als capitals pelegrins que han vist minvats els seus guanys amb la caiguda de la lliura esterlina.

Sumant les previsions realitzades ara per Hunt, el govern estalviarà gairebé 37.000 milions d'euros que, altrament, haurien augmentat significativament el deute públic, amb implicacions no fútils per a la City londinenca. I haurien incrementat substancialment les dificultats governamentals per quadrar els comptes nacionals mitjançant el recurs indirecte per la injecció dels capitals pelegrins 'invisibles' a la City londinenca . Molts d'aquests diners provenen dels antics països colonitzats pel Regne Unit, on les seves elits sempre han aspirat a tenir estalvis i inversions a Londres. Sense la disponibilitat dels diners dipositats i negociats per la City, els governs i les empreses no haurien pogut resoldre els seus problemes de finançament del deute tant públic com privat.

Les primeres reaccions a les mesures de Hunt han estat les de no fugir definitivament de la City. Observem com es desenvolupen els esdeveniments en el proper futur, i si el Regne Unit aconsegueix abandonar la marxa calamitosa d'irrellevància després del fiasco del Brexit.

------

Luis Moreno ha obtingut el Premi Nacional de Recerca Pascual Madoz 2022 (Dret, Ciències Econòmiques i Socials)