Brexit, agafar-se una orella sense arribar a l'altra

El títol daquest article recrea un aforisme infantil. Amb ell, la nostra mare ens anticipava de situacions no previstes ni desitjades. La cantarella de l'adagi ha estat a l'imaginari fraternal d'una família nombrosa en temps del ranci franquisme. Solem recordar-la somrients en celebracions conjuntes. Permeteu-me el lector utilitzar-la per il·lustrar el cas del Regne Unit i el Brexit.

Els sondejos ens diuen que una majoria de ciutadans britànics estan ara a favor de (re)integrar-se a la Unió Europea després de la celebració d'un altre referèndum. Consulta que no se celebrarà, sens dubte, mentre els conservadors ocupin el 10 de Downing Street. Tampoc un nou llogater a la residència del primer ministre implicaria automàticament un canvi en l'ambivalent postura laborista. El partit obrerista de Keir Hardie s'ha convertit en una formació desnortada només interessada en l'electoralisme més famèlic. Temen tornar a 'perdre' els seus abans fidels votants del septentrió anglès, particularment al nord-est, que van recolzar els tories del Brexit en les últimes eleccions amb el discurs d'un Regne Unit pròsper fora de la UE. El lideratge laborista ha quedat atrapat en el dilema sempitern de la política anglesa d'esquerres: guanyar eleccions però deixant inalterables els ressorts de poder.

En el conjunt del RU, els percentatges pro-UE ronden ara els dos terços dels enquestats, és a dir, molt superiors al 52% dels que van votar el 23 de juny del 2016 per l'abandonament de la UE. Dos de cada tres britànics volen tornar a patir la 'dictadura' bruselenca, segons les inventives repetides ad nauseam per personatges tòxics de la política com Boris Johnson.

Passa que en els temps que corren es beneeix l'encomiable actuació de les institucions comunitàries, que ja no són tan dictatorials. El conflicte afavorit per la invasió neoimperialista d'Ucraïna ha resultat en una afinitat més gran dels països membres de la UE en el procés d'europeïtzació i la consolidació del projecte europeu. Cada vegada es pensa i actua en comú amb més grau i intensitat. Respecte a les mesures per afrontar la crisi econòmica encoratjada per la guerra de Putin, no han fet sinó assolir i consolidar acords que fa pocs anys --i fins a mesos-- semblaven inassumibles pels interessos nacionalistes estatals en joc. Excepte algun esbarjo populista puntual i inevitable en un club tan divers (per exemple, els protagonitzats per Viktor Orban), i amb socis atrapats en passats de confrontació, l'actuació comunitària és sòlida. És aquest l'efecte indesitjat per Putin de més importància històrica dels últims temps. Un tret al propi peu de més malaptesa i desesperació és difícil d'imaginar.

Entre els efectes no volguts afavorits per Putin és simbòlic i alliçonador el produït per la reacció dels països nòrdics que encara romanien fora de l'OTAN. En un procés ràpid, i amb un alt grau de suport polític intern, Suècia i Finlàndia van formalitzar la petició d' ingrés a l'Aliança occidental el maig de l'any passat. Aquesta va ser la resposta immediata a una possible invasió dels dos països pels exèrcits de Putin, com ha passat realment en el cas d'Ucraïna. Els dos països septentrionals europeus han optat per preservar efectivament la seva pròpia existència com a democràcies avançades del benestar.

Des de la seva adhesió el 1973, el Regne Unit es va agafar a l'orella de beneficiar-se de l'ajut europeu. S'atenuaren els mals financers d'un eximperi colonitzador exposat als vaivens derivats de la mundialització capitalista. La injecció de capitals 'invisibles' a la City londinenca ha estat balsàmica durant el període que el Regne Unit ha estat a la UE. Molts dels diners han provingut dels anteriorment subjugats països colonitzats, les elits dels quals sempre han aspirat a tenir els seus estalvis i inversions a Londres. Els 'nous rics' putinescos han seguit el seu exemple com a avantatjats alumnes d'aquestes elits dels països agrupats a la llanguidecent Commonwealth , i que han disposat a la City dels seus tradicionals refugis d'inversió. Les quantitats de diners en joc dels supermilionaris han estat importants.

Penseu-vos, si es vol com a il·lustració dramàticament anecdòtica, que el 2009 amb prou feines 50 oligarques amb fortunes superiors al mil milions de dòlars nord-americans controlaven a l'Índia l'equivalent al 20% del seu PIB i al 80% de la capitalització borsària. Aquestes dades contrastaven amb la lluita per la supervivència de més de 800 milions dels compatriotes, que disposaven de menys d'un dòlar al dia. És una manera del neoesclavisme en les nostres democràcies robotitzades que es mira, si de cas, de reüll.

Passa que els capitals pelegrins també es prenen molt seriosament la marxa de l'economia britànica, ara que no és a la UE. Amb la forta caiguda del valor de la lliura esterlina s'estenen els dubtes sobre la salut a mitjà termini. Ara les apurades iniciatives del primer ministre Rishi Sunak apunten a sostenir una economia que nominalment és la sisena del món però el vigor de la qual decreix. Amb les anunciades negociacions per part de l'executiu britànic amb els sindicats mèdics es tracta d'evitar una reedició del Winter of discontent . Aleshores, i durant l'hivern del neguit de 1978-79, es va donar ales al thatcherisme rampant dels anys 1970-80.

Potser faria bé el Regne Unit a assegurar-se la utilització funcional de les dues orelles en l'entesa del nou món del capitalisme global regionalitzat. El seu lloc és al Vell Continent del qual sempre ha format part culturalment. Alternativament els anglesos nostàlgics d'un passat sense fi poden seguir pugnat i creient que Britannia rules (Anglaterra mana). O sigui que poden continuar agafant-se una orella sense assolir-se l'altra, com diria la meva mare.