Arrivederci Draghi: UE, 0; Putin, 1

Gairebé un fake news és afirmar que la crisi desencadenada per la dimissió de Mario Draghi com a president del govern d'unitat nacional a Itàlia és assumpte de l'única incumbència política interna italiana. Més confusió es llança a l'opinió pública europea quan es justifica per gasetillers campanilistes la inevitabilitat de les noves eleccions generals al país transalpí aquest proper 25 de setembre. S'argueix amb desvergonya provinciana que es tracta d'un assumpte típic dels jocs palatins característics d'una democràcia italiana, que ha tingut més de 66 governs en els darrers 76 anys (amb una durada mitjana de tretze mesos). O sigui, res de nou sota el sol al confinat reducte del Bel Paese de Maquiavel i Guicciardini.

Els mateixos italians no volien acudir a les urnes en els temps que corren (amb prou feines un terç eren favorables segons les últimes enquestes). Però l?ànsia per capitalitzar el poder de les poltrones institucionals ha prevalgut entre els partits de la dreta, amb l?empenta de l?extrema dreta de Fratelli d?Itàlia (aliada de Vox), liderada per la postfeixista Giorgia Meloni. Val més 'ocell en mà' i aprofitar-se de la situació provocada per l'erràtica legió de diletants del Moviment Cinque Stelle, que responsabilitzar-se de les implicacions que comporta per a la UE un disbarat electoral tal en plena guerra d'Ucraïna.

Putin segur que celebrarà a la 'intimitat' del Kremlin l'evolució dels esdeveniments al flanc sud de la UE. Si l'ingrés de Suècia i Finlàndia a l'OTAN hauria estat un inesperat revés a la batalla de conquestes territorials empresa pel criminal imperialista, la caiguda de Draghi reforça la seva estratègia de destrucció (econòmica, si més no) de la UE. A aquest objectiu donen la benvinguda els populismes reaccionaris i els nacionalismes estatalistes dels països comunitaris.

Itàlia depèn energèticament de fonts exteriors en un 70%, i els hidrocarburs russos són responsables de la cobertura de la cinquena part de les seves necessitats de consum energètic. L'última acció del govern Draghi abans de la seva dimissió ha estat, precisament, acudir a Alger per signar un protocol que pugui garantir un subministrament de gas més gran, alternatiu al siberià rus.

Sense Draghi Itàlia passarà de ser un país de fermesa europeista davant de Putin, a una feble baula de resistència davant de la barbàrie de les tropes “Z”. A més, l'euro tornarà a encarar un context de crisi per la gestió dels deutes sobirans. Recordeu que amb unes simples paraules d'autoritat, Draghi va evitar el juliol del 2012 la fallida de la moneda europea: “Faré tot el que sigui necessari per salvar l'euro i, creguin-me, serà suficient”. I ho va ser, davant de l'atac despietat dels capitals pelegrins a l'euro.

No s'ha ponderat mai prou l'actuació de Draghi en l'evitació de la destrucció de l'euro. I això malgrat els estereotips i recels mostrats entre europeus septentrionals i meridionals, com van posar de manifest les declaracions al seu moment del president de l'Eurogrup respecte als europeus ebris i libidinosos de l'Europa mediterrània. La seva perícia per neutralitzar les crítiques procedents del Bundesbank alemany van ser un aval del seu potent actiu 'polític', i no només fruit d'un enfocament merament tecnocràtic. Aquesta 'política' de l'altre temps banquer romà assisteix ara a la seva defunció amb l'actual crisi de govern a Itàlia i la convulsió electoral al meridió europeu.

Quan el govern d'unitat nacional de Draghi va anar el febrer del 2021 al Parlament italià per obtenir el vot d'investidura (van ser 535 diputats a favor i 56 en contra), alguns observadors van augurar que l'executiu encapçalat per Super Mario seria l'epítom d'un govern de coalició Frankenstein, per l'amplia i variada representació de diferents sensibilitats polítiques. Es parlava molt d'un govern de tecnòcrates liderat pel tecnòcrata més prestigiós de tots ells. Cras error d'apreciació.

El programa d‟acció del govern Draghi va ser senzill d‟enunciar però difícil de realitzar-se. El seu objectiu principal no era altre que garantir que els fons europeus del Next Generation EU ( Refundació de la Unió Europea ) arribessin a Itàlia amb l'elaboració prèvia de programes d'actuació concreta. Es tractava d'agilitzar i articular eficientment polítiques d'actuació justificades plausiblement fins i tot en el detall de la 'lletra petita'. Afectaven principalment programes relatius a la recerca i innovació (Horizonte Europa), la transició digital (especialment a l'administració pública) i la preparació d'intervencions en salut (EU4Health). A més, havien d'incidir en la modernització de polítiques tradicionals (cohesió i política agrícola), la lluita contra el canvi climàtic (implicant el 30% dels fons totals de la UE), o la protecció de la biodiversitat i igualtat de gènere. Tot això queda ara encallat en la incertesa.

Per als italians nostàlgics del vell món bipolar de la URSS soviètica, i d'aquells antiamericans de la ' radical chic ' oblidadissos que van ser les tropes dels EUA i aliades les que van alliberar el seu país de la monstruositat feixista, Putin té raons per devastar Ucraïna i trencar la UE. No sorprèn que per a un 28% dels italians, la culpa (sic) del conflicte a Ucraïna és dels Estats Units, una xifra molt allunyada de la mitjana del 9% manifestada al conjunt dels països de la UE. Segurament per a tots ells la caiguda de Draghi és un gol per tot l'escaire marcat per l'imperialista rus a la Champions League Europea de la dignitat democràtica. Queda encara partit, oi?