La societat russa: nostàlgia del passat, però no democràcia

La prolongació de l'actual situació per la invasió russa a Ucraïna i la crisi política i econòmica que se'n deriva, ha suscitat un especial interès per saber sobre les poc conegudes circumstàncies de la vida en què s'ha desenvolupat la societat russa als darrers cent anys.

El punt de partida és entendre que la societat russa es va construir enmig duna crisi social històrica, com una síntesi de tres models; el de l'imperi dels Tsars i les seves tradicions, el polític repressiu de l'era stalinista i el d'estímul socioeconòmic centrat en la producció i el consum, però no democràtica, de l'era poststalinista, inclosa l'actual era de Putin.

Més enllà de les seves virtuts i defectes, la societat russa va aconseguir desenvolupar el potencial sociocultural i intel·lectual del país, encara que bàsicament en l'àmbit tècnic i de la indústria militar, basant-se en la producció petroliera i l'agricultura ucraïnesa.

Tot i això, la caiguda de l'imperi tsarista el 1917, no va significar la desaparició de la seva cultura personalista, autoritària i opressiva <recordem, només com a referència, Pedro El Grande i Iván El terrible>.

D'altra banda, malgrat la desaparició de la Unió Soviètica, el seu “Estat Social” tampoc no va ser destruït totalment després de la <perestroika>, malgrat els bruscos girs de les reformes que el van seguir.

Avui, la societat russa es debat avui enmig de l'auge petrolier i de polítiques estatals que han aprofundit els desequilibris entre les capitals i les províncies, entre l'enyorança del passat imperial, la resignada comoditat de l'estalinisme i la urgència d'un repotenciament sobre noves bases, però no necessàriament democràtiques, ja que aquest concepte, en realitat, mai no ha estat en l'imaginari del poble rus ni en les pràctiques dels governs.

Si bé la societat soviètica va desenvolupar, instruir i imposar de manera sistemàtica i forçat el seu model ideològico-polític d'humanisme comunista, alhora va reprimir severament les iniciatives autònomes, encoratjant-les només dins de límits molt restringits, creant una societat d'ostatges capaços de canviar la llibertat per lordre.

L'Estat Social oferia un cert projecte de desenvolupament basat fonamentalment en la capacitat productiva, però reprimint, alhora, aquelles forces socials, en particular a la dona i la joventut, que podien donar-li a aquest projecte un impuls més gran i garantir-ne la màxima efectivitat social, i alhora portar-lo més enllà del marc prèviament establert.

Els resultats van ser devastadors. El descontentament dels ciutadans respecte de les formes d'actuar del govern i la seva desconfiança creixent cap a la propaganda oficial, van posar en dubte tots els elements de la ideologia dominant, inclusivament els de caràcter moral.

En l'últim període de l'URSS, va arrelar la negació dels paradigmes morals difosos i una actitud de desconfiança i protesta solapada contra tot el que emanava de l'Estat.

La situació va ser agreujada per la manca de llibertats civils i polítiques, així com pels efectes d'una societat que encoratjava motivacions i orientacions consumistes, però que no era capaç de satisfer-les.

El ciutadà soviètic, esgotat pel desordre quotidià, el dèficit de mercaderies i el control burocràtic i repressiu per part de l'Estat, esdevingué un consumidor frustrat que enyorava la independència i identificava en el seu pensament, la llibertat política i espiritual amb la possibilitat de consumir sense límits i viatjar.

Així, doncs, la societat soviètica continua funcionant en franca contradicció amb l'ideari humanista superior, proclamat per la propaganda oficial.

L'estat de repressió política, l'hiper control social, l'escassetat econòmica, l'escassa motivació a la feina i la baixa productivitat, la incompetència burocràtica de la direcció, la hipocresia i els privilegis obscens, el voluntarisme polític, la desorganització quotidiana, la corrupció i la desigualtat creixent, especialment de la dona, són avui les principals característiques.

Avui, trenta anys després de la fi de l'URSS, quan els drets socials, tant de paraula <en la ideologia de les reformes> com de fet, a la política efectiva, són tractats com a serveis, i la seva prestació gratuïta són garantits per l'Estat , encara que només de manera limitada, continua al poble rus l'enyorança del seu passat imperial, però alhora, de l'Estat social que va desaparèixer juntament amb l'URSS.

Quan el país es va recompondre del xoc dels anys 90 i va ingressar a l'era del «benestar petrolier», va resultar que les institucions heretades havien estat considerablement danyades com a conseqüència de la falta crònica de recursos i la mala administració.

A la societat, va créixer llavors, el descontentament amb l'educació, la medicina, l'habitatge i la infraestructura urbana i gairebé tota la resta.

L'anomenada època d'estabilitat en l'àmbit de la política social que el va seguir va posar de manifest la contradictòria combinació de tendències. D'una banda, una estratègia neoliberal de comercialitzar l'esfera social i reduir els béns accessibles i gratuïts a la població i, de l'altra, la realització d'inversions ocasionals però importants en aquells sectors la situació dels quals despertava el descontentament de la població.

La reducció i comercialització de la vida social com a conseqüència de les reformes neoliberals, van mostrar la seva cara més penosa a les províncies russes i es va convertir en la ruïna per a la majoria de la població.

Així doncs, Rússia segueix avui amb la cara tornada cap al passat gloriós de la Mare Rússia tsarista, però també i en particular, cap a l'Estat social soviètic. Cap a ell dirigeixen els seus pensaments els russos que viuen dia a dia els resultats de reformes que restringeixen de manera constant l'accés als béns socials i n'afecten la qualitat de vida.

En conseqüència, el futur per a Rússia està marcat per la incertesa, però on el component democràtic no s'entreveu.

L'Estat rus sembla no voler i, a més, no poder ocupar-se d'una societat que requereix decisions econòmiques i d'organització social i política necessàries, però que resulten incompatibles amb la filosofia i l'essència de l'actual dirigença, heretada del passat, i que no té tarannà democràtic.

L'elit dirigent russa, sota la mà dura de Putin, encara no sembla comprendre la situació i, a la llum del conflicte amb Ucraïna, sentir-se més a gust amb la tornada al mite de la Rússia Gran del passat.

Som, doncs, davant d'un poble que busca i no acaba de trobar la seva identitat perduda, ancorat a la nostàlgia del “gloriós passat de la Mare Rússia”.