Isabel II, imperi perdut, finances al rescat

Amb la mort d'Isabel II, no per esperat ha rebaixat la seva emotivitat. Ara s'obren noves perspectives de futur i es rememoren episodis del passat. Com a observació col·lateral a la notícia en si, convé recordar una vegada més que Isabel II ha estat la reina del Regne Unit de Gran Bretanya (Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les) i Irlanda del Nord. Causa desànim comprovar com aquesta denominació completa que inclou les seves quatre nacions constitutives és obviada per no només alguns periodistes, sinó fins i tot experts professionals de la traducció. Valgui una dada de caràcter biogràfic com a il·lustració del nivell de disbarat terminològic.

L'any 1986, després de doctorar-me per la Universitat d'Edimburg i ser requerit per l'administració espanyola a proporcionar la traducció compulsada de la documentació relativa a l'homologació del títol doctoral (previ l'abonament de les corresponents taxes fixades pel col·lectiu monopolistic aleshores dels traductors jurats ), se'm va certificar que el títol de la meva dissertació era “Descentralització a Anglaterra i Espanya: els casos d'Escòcia i Catalunya” quan a l'original corresponia a “Decentralisation in Britain and Spain. The cases of Scotland and Catalonia”. Com el lector pot entendre, l'equívoc no era només de caràcter formal sinó conceptualment torticero. Podrien imaginar-se una traducció comparativa com “Descentralització a Gran Bretanya i Castella. Els casos d'Escòcia i de Catalunya”. Encara sort que no se'm va exigir la traducció “jurada” de les 534 pàgines de la tesi. A més de les inexactituds, el cost econòmic per a l'espanyolet que feia el primer doctorat en ciències polítiques en una universitat anglosaxona, no hauria estat fútil.

No further comment i perdó per l'impudor biogràfic.

Potser no és 'políticament correcte' mirar el passat --sense ira per part d'un agraït investigador format al Regne Unit-- del longeu regnat d'Isabel II. Però algunes reflexions s'han de fer. El més destacat és que el Regne Unit va perdre el seu imperi després de la Segona Guerra Mundial. De governar territorialment, sovint ferotge i sanguinàriament , una quarta part del planeta, prop de quaranta països es van independitzar successivament, seguint l'exemple del subcontinent indostaní afavorit pel visionari Jawaharlal Nehru. Va passar subsegüentment a ser un important país europeu, encara que va tractar de prolongar el seu estatus imperial amb la constitució de la Commonwealth of Nations , remei d'una instància postcolonial a la qual la pròpia Isabel II va dedicar no poc esforços. Amb la globalització posterior del trànsit cap al segle XXI, l'afany postcolonial s'ha quedat en una recreació quasi lúdica de caràcter cultural (cada 4 anys se segueixen celebrant els Commonwealth Games en un to festiu i que, originàriament entre 1930 i 1950, s'anomenaven British Empire Games) .

Dentre els diversos desenvolupaments a considerar en l'evolució del regnat d'Isabel II, l'econòmic, i, més concretament el relatiu a les finances, ha estat el més decisiu perquè el Regne Unit sobrevisqués la seva particular pèrdua d'estatus imperial. Les seves dificultats per quadrar els comptes nacionals es van visibilitzar amb la Guerra de les Malvines. Amb l'esterlina en caiguda lliure i l'economia per terra, el govern laborista de James Callaghan ja havia requerit un préstec al Fons Monetari Internacional de 2.300 milions de lliures de l'època. Posteriorment, com se sap, després de l'arribada de Thatcher en poder l'explotació dels pous petrolífers a les costes del Mar del Nord davant d'Escòcia van ser un bàlsam per a una economia que s'havia beneficiat de la 'protecció' de la CEE des del seu ingrés el 1974.

Empero, l'impacte més decisiu en la marxa de l'economia britànica dels darrers lustres ha estat la injecció de capitals 'invisibles' a la City londinenca. Molts dels diners han provingut dels anteriorment subjugats països colonitzats, on les elits dels quals sempre han aspirat a tenir els seus estalvis i inversions a Londres, principal plaça financera britànica després de la d'Edimburg. Els 'nous rics' putinescos n'han seguit l'exemple.
 

Es comenta que el sector financer del Regne Unit és responsable del 15% del PIB, percentatge semblant al que representa el turisme a Espanya. Empero calla que els actius dipositats en bancs i entitats financeres del Regne Unit han facilitat els 'forats' i necessitats comptables dels executius britànics, especialment després del Brexit. Convé recordar el principi bàsic de la comptabilitat clàssica (doble partida) introduït per Fra' Luca Pacioli (1445-1517) mitjançant el qual s'estableix que a tota 'sortida' (despesa) correspon una anotació comptable com a 'entrada' d'igual import. En altres paraules, a tot càrrec correspon un abonament. Sense la disponibilitat dels diners dipositats i negociats per la City, els Governs no haurien pogut resoldre els seus problemes de finançament del deute tant públic com privat.

Ara s?especula d?on vindran els rescats que el Regne Unit confronta després de la mort d?Isabel II. Com a 'gosset faldero' dels EUA, compta amb una poderosa aliança capitalista anglosaxona, malgrat la disparitat de les monedes nacionals (dòlar i lliura esterlina). I naturalment compta amb poderoses armes dissuasòries pròpies com són els seus submarins nuclears Trident en aigües de Faslane, a la sortida de l'estuari escocès de riu Clyde a Escòcia.

Certament un èxit indisputable que ha acompanyat el regnat d'Isabel II en paral·lel a la pèrdua imperial, i que ha facilitat en gran manera els rescats dels capitals pelegrins ha estat l'extensió internacional de la llengua anglesa a pràcticament tots els sectors culturals, econòmics i socials. Isabel II serà sempre associada a l'imparable ús de la llengua de Chaucer com a autèntic esperanto mundial.

Requiescat in pace, Elizabeth Regina .

God save the king