Eurobasket i l'Espanya d'Or

Espanya és campiona europea de bàsquet per quarta vegada, títol aconseguit a Berlín aquest cap de setmana passat.

Pels cendres i derrotistes que a 'la pell de toro' són, l'esdeveniment queda diluït i es polititza fins als confins del ridícul i la vergonya aliena. Resulta que la 'notícia' ha estat el viatge de Pedro Sánchez, gran aficionat de l'esport de la cistella, a la capital alemanya (encara sabent que França era la favorita per guanyar) per mostrar suport a la selecció. Valgui com a botó de mostra el fet que el PP hagi denunciat que el president del Govern hagués demanat als ciutadans treure's la corbata per estalviar energia, però després s'hagi muntat en un helicòpter per recórrer els 25,8 quilòmetres que uneixen el Palau de la Moncloa i la base aèria de Torrejón de Ardoz, cremant "180 quilos de querosè", segons fonts del partit.
 

No comment .

La victòria de la selecció espanyola cal emmarcar-la en una reflexió d'abast més ampli sobre els propòsits de la nostra cultura organitzativa i fins i tot de la nostra capacitat d'heroïcitat a la terra ficcional del simpar Máximo Décimo Meridio .

En els meus anys de docència activa solia discutir amb els meus estudiants de ciències de l'administració les bondats del model conegut com a 7-S en la implementació de polítiques públiques i la teoria de l'eficiència corporativa. El model està integrat pels elements de lestructura, els sistemes, el personal, lestil, lestratègia, les qualitats personals i els valors compartits. Tots aquests elements es combinen en la creació duna cultura característica de lorganització.

Recorrent als elements integrats al model 7-S, s'ofereixen una sèrie d'exemples al·legòrics mitjançant la descripció de cultures bàsiques organitzatives relacionades amb quatre esports populars a Amèrica del Nord i Gran Bretanya: Futbol Americà, Beisbol, Cricket i Bàsquet.
 

El Futbol americà comporta una estructura jeràrquica amb un flux d'informació des de dalt a baix, a través d'una cadena d'ordres i instruccions que provenen del 'mariscal de camp' ( quarterback ). L´estructura jeràrquica de l´American Football emfatitza la centralització del joc en un punt focal des d´on parteixen i es canalitzen la gran majoria de les jugades d´atac. Els jugadors de beisbol, per la seva banda, actuen cadascun com a entitats independents que, a torns, encaren el llançador ( pitcher ) de l'equip contrari. Solen adoptar una actitud més individualista. En particular, el beisbol genera una competència entre els mateixos integrants de l'equip, els quals tenen com a objectiu principal --i condicionat per la naturalesa del joc-- arribar a ser 'estrelles' i protagonistes autosuficients.

Els valors organitzatius del cricket incorporen un enfocament 'incrementalista'. Els jugadors interioritzen, ja abans del començament del partit, que la victòria no és possible per via ràpida. De fet, les trobades poden prolongar-se per espai de diversos dies, i fins i tot es pot produir a una situació final d'empat tècnic o, millor, de 'no victòria' per a cap dels contendents. L'estil d'aquest joc tan popular a Anglaterra i algunes de les seves excolònies sembla apropiat per a situacions d'incertesa i fins i tot de turbulència en els processos de presa de decisió i posada en pràctica de programes de polítiques públiques.
 

La cultura bàsquet és, alhora, diferent. En aquest cas, l'èmfasi recau en el treball d'equip i l'estil és d'acord amb una estructura d'interdependència entre tots els jugadors. El bàsquet incorpora la interrelació de dos valors que caracteritzen les organitzacions descentralitzades i federalistes, quins són els de la unitat i la diversitat. El model basquetbolístic es desenvolupa basant-se en una planificació racionalitzadora i en un marc de generalitzada descentralització en el joc, combinant unitat i diversitat.

Els resultats del bon fer basquetbolístic salten a la vista: Espanya ocupa el primer lloc europeu i el segon mundial després dels Estats Units al rànquing FIBA . És tetracampiona, bicampiona mundial i triple subcampiona, entre altres èxits recollits al seu palmarès. Cap esport col·lectiu espanyol no ha assolit aquests nivells d'excel·lència competitiva. Recordeu que abans de l'Eurobasket celebrat a Berlín, la FIBA havia situat Espanya al vuitè lloc al llistat de favorits del torneig. O sigui, que arribant als vuitens de final ja s'hauria complert.
 

“El bàsquet ha estat generós amb què ha respectat els seus valors d'esport d'equip, de passar-se la pilota, assumir els rols, entrenar-se dur, ajudar-se i no tenir egos. Quan passa això, un entrenador no pot ser més feliç des del punt de vista del joc”, ha analitzat el seleccionador italià d'Espanya, Sergio Scariolo, autèntic catalitzador dels èxits de la selecció.

Per a un vell col·legial que va passar centenars d'hores cistellant als camps d'esbarjo de l'Institut (públic) Ramiro de Maeztu de Madrid durant els anys de primària i secundària, el triomf d'Espanya aporta una felicitat estratosfèrica, permeteu-me l'expressió. En aquells anys animàvem l'equip de l'Estudiantes cantant allò de “Diuen que s'ha mort Garibaldi”.
 

Però no, Garibaldi segueix molt viu a l'imaginari de la llibertat i l'organització de les nostres societats contemporànies i del nostre bàsquet. Tot i la caverna mediàtica.

Tenim una Espanya d'Or, cuidem-la.