La impossible renovació del CGPJ

He descobert que una de les tasques més reconfortants dels jubilats és la de tornar a connectar amb la gent jove. M'han convidat alguns instituts d'ensenyament mitjà a dialogar amb els alumnes sobre temes d'ètica i de justícia i m'ha sorprès molt l'interès que mostren els alumnes sobre la politització de la justícia, a propòsit del bloqueig que impedeix la renovació del poder judicial . No és fàcil explicar què està passant.

El primer que intento aclarir-los és que el poder judicial es concreta en l'acte de jutjar i decidir mitjançant una resolució motivada les demandes que arriben diàriament als tribunals. En fer aquesta activitat, els més de cinc mil jutges que hi ha a Espanya encarnen el poder judicial, que és el tercer poder de l'Estat de Dret. Es queden estranyats perquè el que jo els dic no concorda amb el que repeteixen els mitjans de comunicació per als quals el poder judicial són aquelles persones que apareixen als telenotícies amb unes togues negres amb puntetes a les mànigues i que no volen deixar els seus llocs, encara que ja s'ha vençut el termini per al que els van triar. L'opinió de molts joves és que la missió del CGPJ és afavorir els interessos dels partits polítics que els van anomenar i que, per aquesta raó, el PP no els vol canviar perquè els seus són majoria, i així contraresten les decisions del govern.

He de fer un esforç per no confondre'ls més. Els dic que, de fet, la justícia és un assumpte complex. A l'organització de l'Estat de Dret els jutges tenen dues missions importants. La primera és garantir a tots els ciutadans els drets fonamentals. La segona funció és aplicar la llei quan algú la incompleix.

Després els aclareixo que la funció judicial té moltes limitacions: la principal és que no poden sentenciar segons el seu criteri, sinó que ho han de fer segons el que estableix la llei. En conseqüència, els legisladors són els que estableixen el que és just i el que és injust. Quan es critica els jutges molta gent pensa que no fan bé la seva feina, i no és així: són les lleis que estableixen els parlaments les que condicionen les sentències. L'altra important limitació és que per estudiar en profunditat els casos els jutges necessiten mitjans, tant de personal com de tipus material. Aquí els problemes són més grans perquè a Espanya s'ha dissenyat el sistema de suport a la justícia d'una manera absurda. La infraestructura necessària per a la feina dels jutges està repartida entre tres administracions diferents i, moltes vegades, enfrontades entre si: el CGPJ, les comunitats autònomes, que tenen competències en mitjans materials i de part del personal, i el ministeri de justícia. Els jutges no tenen competència fins i tot per donar instruccions a les persones que treballen a les oficines judicials. Això de “El Procés” de Kafka és menys enrevessat. Per aquesta raó també hi ha un dèficit important d'eficiència en el funcionament.

L'explicació a aquest despropòsit radica que a aquells responsables polítics que pretenen exercir el poder sense cap límit, una administració de justícia eficaç no els interessa. Acudint a l'estadística, el principal client dels jutjats són les administracions públiques. La majoria de les demandes es dirigeixen pels ciutadans contra els ajuntaments, els ministeris, la seguretat social, la hisenda pública, i en conseqüència prefereixen que la justícia no sigui gaire ràpida ni eficient.

I a tot això, els alumnes em pregunten: però tot això què té a veure amb el CGPJ? I aquí hi ha la veritable raó de la seva importància. El famós consell és un organisme la missió del qual consisteix constitucionalment a garantir que tot l'aparell de la justícia funcioni bé perquè els jutges puguin treballar i complir la seva funció constitucional. És així com es va concebre, i les seves responsabilitats són: organitzar els sistemes d'accés a la judicatura, emetre informes respecte als projectes de llei, proposar al poder executiu (tant al govern central com als autonòmics) la modernització i adaptació de les estructures personal auxiliar i material (informàtica, etc….), fomentar l'excel·lència professional dels jutges i jutges mitjançant programes de formació inicial i contínua i, finalment, la competència que ha originat el bloqueig en la renovació del CGPJ, és a dir, la de seleccionar els membres de la carrera judicial més idonis per a les presidències de les Audiències Provincials, dels Tribunals Superiors de Justícia, del Tribunal Suprem i part del Tribunal Constitucional i el Tribunal de Comptes.

Segons la Constitució, integren aquest consell vint vocalies. Dotze han de ser membres en actiu de la carrera judicial (elegits per i entre els mateixos jutges que han de proposar tres candidats per cada plaça perquè el Parlament designi aquesta dotzena de vocalies judicials) i les altres vuit vocalies s'han d'elegir per el Congrés i el Senat entre juristes de reconeguda competència. Entre ells, trien el president.

Quan es va establir el sistema els primers anys de la transició democràtica, amb l'esperit de consens i de lleialtat constitucional imperant, la norma estableix que el Parlament els ha de designar per majories qualificades. Implícitament el que el legislador constituent va imposar va ser que s'elegissin per criteris d'igualtat, mèrit i capacitat i que es posessin d'acord amb la designació per majoria qualificada. Però molt aviat les elits dels partits polítics majoritaris van segrestar les funcions dels diputats i senadors i van procedir a repartir-se les vocalies entre ells, utilitzant criteris que, salvant nombroses excepcions, consistien en la fidelitat dels candidats als dirigents dels partits que els designaven.

Així, es va començar a degradar el sistema de justícia fins a extrems que podem considerar dramàtics per a l'Estat de Dret. Quan el PP va obtenir la majoria absoluta sent Trillo Figueroa el responsable de justícia del PP, la composició del CGPJ ja va ser certament lamentable. Els criteris d'imparcialitat, mèrit i capacitat es van substituir pel corró de la majoria que asseguraven al partit governant un grup de joves jutges -la majoria i salvant nombroses excepcions- d'absoluta confiança dels líders polítics. Tant és així que quan després de l'atemptat de l'11-M va obtenir la majoria absoluta el PSOE, aquell consell tan escorat cap a qui els havien nomenat, van protagonitzar la primera insurrecció constitucional (delicte que s'hauria de tipificar penalment al mateix grau que la sedició). Només cal recordar l'arrogància que va mostrar un jove Magistrat de discutible mèrit i idoneïtat, Enrique López, elegit per la majoria conservadora portaveu d'aquell consell que va aconseguir demorar la seva renovació durant tres anys (el portaveu esmentat va ser recompensat amb un nomenament posterior per al Tribunal Suprem i avui és el conseller de justícia de la comunitat de Madrid).

Però la responsabilitat de la situació actual és compartida pel PSOE ja que quan va tenir oportunitat d'esmenar la llei i acabar amb el sistema de quotes de fidelització no ho va fer. I també els partits minoritaris, com Esquerra Unida o els nacionalistes bascos i catalans es van adaptar al pervertit sistema en obtenir la seva part del pastís. El mateix cal dir de les associacions judicials.

I arribem al moment actual en què Carlos Lesmes ha donat un sonor cop de porta en una jugada d'estratègia calculada, ja que durant molts anys ha tingut a les mans la possibilitat d'emprendre la reforma del sistema, primer quan va ser alt càrrec dels governs del PP al ministeri de justícia, i després quan ha exercit la més alta jerarquia del sistema judicial durant nou anys. El que pretén ara és eludir tota responsabilitat davant d'un gravíssim problema que ell mateix va contribuir a crear.

Per descomptat, no és aquest el millor moment per pactar una renovació del CGPJ que, després de tanta espera, s'ha tornat a intentar amb la mateixa mecànica que la que va generar el problema. Tot i que els mitjans s'han afanyat a anunciar un imminent pacte, les competències que corresponen al Congrés i al Senat han tornat a ser segrestades pels líders dels partits majoritaris, el ministre Bolaños i el senyor González Pons. Però és evident que, tot i que semblava que estaven aconseguint acords sobre criteris d'elecció, la veritat és que han reprès la tècnica de repartir les vacants sobre la base del repartiment de cromos. Les converses han acabat quan el PP ha trobat una nova excusa per continuar justificant el contumaç bloqueig, ja crònic, en exigir que el Parlament no debati una hipotètica proposta de reforma del codi penal que rebaixi les penes del delicte de sedició.

Aquest nou intent ja tenia la seva mort anunciada. En vigílies d'un nou procés electoral i, un cop oberta ja la lluita política sense caserna de la propera campanya electoral, cap dels dos partits no vol renunciar a la possibilitat d'aconseguir en menys d'un any un CGPJ acomodat a les noves majories parlamentàries que tots dos, respectivament, esperen obtenir. Els dirigents populars han aprofitat ara com a justificació a mantenir el bloqueig la poca traça del PSOE de no haver activat gaire abans la iniciativa de reforma del codi penal, i presentar-la ara com a moneda de canvi perquè Esquerra Republicana se sumi a l'aprovació dels pressupostos. Una reforma que, per cert, ja havia estat reclamada per molts juristes durant l?anterior govern de Rajoy com a via raonable de sortida del conflicte amb els independentistes catalans.

En definitiva, l'òrgan essencial perquè a Espanya estigui garantida la separació de poders té caducat el seu mandat des del desembre del 2018, i continua patint una mena de segrest institucional d'incalculables conseqüències per a l'estabilitat democràtica. La confiança dels ciutadans en els jutges s'està enfonsant a passos de gegant perquè les reformes estructurals, que indubtablement necessita, no s'emprenen de manera adequada, sobretot quan s'incrementa la sobrecàrrega de treball pel càncer que patim de la judicialització de la política davant la incapacitat dels nostres líders de resoldre els problemes ciutadans.

La dinàmica en què ens trobem immersos per les postures incompatibles i irreconciliables dels partits polítics en una mena de guerra total entre ells, sense treva possible ni tan sols entre els socis del govern, pot conduir a una fallida de l'Estat de Dret que faci de Espanya un Estat fallit. La pròpia democràcia pot estar en joc. El prestigi i el lideratge que hem exercit als països del nostre entorn cultural en altres temps, ha estat dilapidat.

Cal recordar que, en acabar la segona guerra mundial, els polítics que van fer la reconstrucció d'Europa van tenir molt clar que, per impedir la reaparició de sistemes dictatorials, calia establir uns poders judicials forts, independents i respectats, que fossin garants del compliment dels drets humans i de les lleis fonamentals del sistema democràtic aprovades per majories democràtiques qualificades. L'experiència històrica havia demostrat que els corrents demagògics basats en l'agitació de les masses populars, la “ popolocràcia ”, va ser la porta d'entrada de les dictadures que van possibilitar la desaparició de la divisió de poders. La vacuna contra els totalitarismes que van arrasar l'Europa continental al primer terç del segle XX passava per enfortir un efectiu i eficient poder judicial independent i prestigiat, fora de tota sospita, com a àrbitre suprem en els conflictes individuals i col·lectius.

La conquesta pels partits polítics de les majories als alts tribunals ha generat grans beneficis als que les han ostentat, però ha estat a costa d'erosionar el prestigi de la justícia. En aquest sentit el senador Cosidó, veterà parlamentari del PP des del 2004, va prestar un gran servei al poble espanyol en aportar la prova irrefutable del funcionament anòmal del sistema amb el seu famós missatge de whatsapp , tot i que en realitat no va revelar res de nou. El sistema ja estava tan adulterat que resultava difícil desprestigiar-lo més.

En aquest moment és impossible tornar al punt de partida i negociar la renovació entre el PSOE i el PP com si no hagués passat res. La majoria dels candidats oficiosament proposats ja fa cinc anys estan sota l'ombra de la sospita. D'ells només dos han expressat públicament que no accepten participar en aquestes condicions, mentre que el PP reivindica ara, com a excusa i per intentar rentar la seva imatge, que siguin tots els jutges els que triïn directament els vocals sense mediatització parlamentària.

La qüestió és tan important per a la supervivència de l'Estat de Dret a Espanya que no es pot demorar fins al que resulti del resultat de les properes eleccions. El que cal és un gran pacte d'Estat per la justícia i que la comissió constitucional del Congrés, amb l'assistència d'un grup d'experts de les nostres universitats, iniciï els treballs per a la reforma de la Llei orgànica del poder judicial, amb el compromís que s'aprovi pel procediment d'urgència que es possibiliti la renovació urgent d'aquest òrgan basant-se en criteris d'independència, mèrit i capacitat, bandejant el sistema de repartiment de quotes entre els partits majoritaris. L'alternativa a aquesta proposta és seguir com estem. Sense un consens responsable de la classe política en conjunt no és possible la renovació amb les actuals majories parlamentàries, i em temo que tampoc ho serà després de les eleccions generals de 2023, per la qual cosa els actuals vocals adquiriran a la pràctica el caràcter de vitalicis, encara que sense possibilitat d'anar cobrint les vacants per defunció que es produeixin.