Les paradoxes de la feina en la transformació digital

Davant d'una evolució lineal, que suposa passar d'un punt A a un punt B, la disrupció implica passar d'un punt A al caos, almenys fins que un punt B s'acaba materialitzant. Diem que el mercat de treball ha patit una disrupció, especialment al llarg de la dècada passada, perquè les regles que regien antany ja no valen en la situació actual, i, tanmateix, encara no podem albirar més que esbossos i traços solts de la manera que finalment adquirirà en el futur.

Fa més o menys deu anys es va fer realment palès -encara que era una mica en marxa des de temps enrere- que l'automatització tindria un impacte transversal sobre l'ocupació de tots els sectors econòmics, i no només en aquells tradicionalment afectats pel maquinisme, com la indústria manufacturera. Fins i tot es van començar a publicar estudis que quantificaven el desplaçament de mà d'obra, com el ja mític The future of employment de Carl Benedikt Frey i Michael A. Osborne, que el 2013 va predir que en vint anys gairebé la meitat dels llocs de treball dels Estats Units serien exercits per màquines.

El temps s'ha encarregat de matisar i posar en qüestió els vaticinis més catastrofistes, però, el que sí que és cert és que:

1. La digitalització està fent que nombroses tasques no hagin de ser exercides per humans, cosa que afecta llocs de treball que poden arribar a desaparèixer, i fins i tot models de negoci i sectors que deixen de tenir sentit al nou escenari.

2. D'altra banda, aquells llocs de treball que en principi no estan condemnats a desaparèixer probablement demanaran competències digitals -tant als sectors purament tecnològics com als que no els són-, de manera que la força de treball haurà d'adquirir i fer gala de nous coneixements per continuar exercint el seu lloc.

3. Finalment, la nova economia digital crea una demanda de nous perfils laborals que abans no existien, i que actualment l'oferta de mà d'obra no està en condicions de cobrir.

L'única certesa que tenim en aquest panorama tan incert és que els empleats de demà (potser els d'avui ja també) han de tenir habilitats tècniques i digitals, complementades per una flexibilitat de pensament, i per habilitats relacionades amb la solució de problemes. La pandèmia causada per la COVID-19 ha accelerat i aprofundit els canvis al mercat laboral, posant de relleu la rellevància que té per al treballador d'aquest segle la ràpida adaptació al canvi. En gran mesura, la incapacitat per assumir els canvis de l'entorn i per desenvolupar-se al medi tecnològic poden determinar que algú es quedi enrere en aquest procés de transformació, generant-se o ampliant-se les bretxes digitals i socials.

Aquest desajust o disrupció del mercat de treball és a la base de la paradoxa que es dóna en el moment actual basada en que altes taxes de desocupació conviuen amb un excés de demanda de llocs basats en perfils tecnològics, que no troben professionals suficients que els ocupin , factor que posa en perill el creixement a mitjà termini dels sectors dactivitat més innovadors i dinàmics.