El somriure d'un cronista satíric

Joaquín Luna és un excel·lent periodista que a més d'escriure bé i amb intel·ligència, és divertit. El millor ritme per degustar els seus textos breus és llegir-lo sense pressa, glop a glop, cosa que ens permet captar la seva particular manera d'estar a la vida, el seu estil. Ell, que és home educat, mesurat i elegant –en absolut esnob–, està impregnat d'un escepticisme rialler; potser amb el somriure amarg del gladiador que va referir Ortega, d'algú que sap que no hi ha res a fer, perquè ningú no escolta ni llegeix com Déu mana. I el bon humor és l'última cosa que s'ha de perdre.

Joaquín Luna diu que els seus escrits són prescindibles, però quins no ho són. Escriure és el seu ofici i ell aspira a compartir les seves observacions amb els lectors del seu diari, cosa que implica alguna voluntat d'influir-hi. És culte, però no se les dóna d'intel·lectual i fins i tot rebutja la seva evident condició d'escriptor, així que només s'etiqueta com a periodista; al·lega que encara no ha escrit assajos ni novel·les.

Quan et deixen (Temas de Hoy) és la seva última entrega com a llibre i hi recull un grapat de cròniques que són fidel reflex del seu caràcter. En elles, fa broma, en el seu paper de degà dels periodistes divorciats de Catalunya, o satiritza obertament i amablement sobre usos i costums, o critica amb valentia i sabent donar al clau (com en el cas del procés).

Si hagués de llegir en veu alta i davant d'un grup d'amics un d'aquests escrits, jo triaria el hilarant 'Colònia estival per a marits'; una ocurrent i jovial traca de despropòsits.

El nostre autor explica també que es fa càrrec que els cambrers tenen inevitablement les seves coses, les seves núvies i les seves preocupacions, però: “De les darreres cinc vegades que he demanat aigua amb gas en un bar o restaurant sense gel ni llimona, si us plau 'm'han servit quatre vegades amb el seu gel i la seva rodanxa”. Succeeix que, “de vegades, un va lluitador i s'atreveix a demanar, per segona vegada, que li treguin el gel i la rodanxa, cosa que de vegades comporta un got amb gel i sense llimona o amb llimona i sense gel”.

Recorda l'habitual nombre aprovats a l'examen de selectivitat per entrar a la Universitat ( a la búlgara , diu), el 94 per cent, sempre ronden aquesta xifra: “Estem davant la generació més ben preparada de la història o estem davant els examinadors més benèvols des dels temps de Boabdil el Noi?”.

Observa que cada cop més s'equipara els homes amb els animals: “Indici que la solitud guanya terreny a les ciutats”. Es fixa així mateix que el cognom Rodríguez (el cinquè més comú entre els catalans, un 13,2%) està desapareixent de l'esfera pública i “una cosa és que s'hagin esfumat els Leoncios, Aquilinos o Bartolos i una altra de molt diferent és que un cognom tan potent, arrelat i simpàtic perdi visibilitat”. Fa èmfasi en el seu diminutiu Rodri, de qui diu que va definir una època al nostre país: era nom de barri, de lateral dret de Tercera Divisió, de pioner de la petanca.

D'altra banda, Joaquín Luna parla, sense aixecar la veu, del triomf silenciós del puritanisme cívic i de “la tendència irrefrenable dels sectors progressistes a erigir-se en guardians de la moral, a donar i vendre certificats de bona conducta –un modus vivendi” , per cert- ia creure's superiors”.

Som la generació de la por, apunta, ens envolta la por, ja sigui a tenir parella oa perdre-la, a ser mares oa no ser-ho. Una por que ell no té per parlar de l'entotsolament ridícul que transmeten les taifes a Espanya. Així, “em neguiteja que molts sobiranistes somiïn amb una columna de tancs a la Diagonal. Quina il·lusió! Ho sento, però no passarà. Mai no tornarem al 39”. "I, en paral·lel, creixen i creixen les 'estructures d'Estat': subvencions, prebendes, viatges vergonyosos a l'estranger, llocs de treball, organismes innecessaris i cinc minuts de glòria per a personatges".

L'independentisme improvisa, qualsevol cosa menys basar-se en el realisme. “Els radicals són una altra cara del pacifisme majoritari. Algun dia, amb assossec, revisarem una deriva d'aquest pacifisme, sense la qual no s'explica aquesta cara B: l'odi a tot allò espanyol –com si el passat comú no anés amb nosaltres– i la creació d'un marc mental que desdibuixa tots els conceptes que articulen una democràcia”. Més clar, l?aigua. Certament, no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, ni pitjor sord que qui no vol escoltar. I així estem avui com estem.