La immaduresa, un perill davant dels totalitaris

En temps de metavers, mereix recalcar-se especialment una cosa que va escriure Hannah Arendt. La pensadora alemanya assenyalava que els individus ideals per a un règim totalitari són els que no distingeixen entre fets i ficció, ni entre allò veritable i allò fals. Els és igual. Tot s'hi val, és el temps de la neolengua i llavors impera el món al revés .

A la novel·la de George Orwell 1984, publicada el 1949, es parlava d'un ministeri de la veritat que s'ocupava de cultivar les mentides; del ministeri de la pau, que s'ocupava de fer la guerra; del ministeri de l´amor, que s´ocupava de la tortura. Tot contradictori i amb somriures, en una societat on es decreta sense inconvenients que 2+2=5. El periodista britànic Dorian Lynsky ha explorat aquesta obra d'Orwell a l'assaig El ministeri de la veritat (Capitán Swing). Nascut a l'Índia el 25 de juny de 1903, Eric Blair va passar a ser, amb trenta anys, George Orwell; si més no en els seus escrits. I així és conegut avui dia. Sembla que per al cognom del seu pseudònim es va inspirar en un riu que passa per Suffolk, un comtat anglès, i que, com alguns carrers urbans, canvia de denominació en certs trams.

Lynsky refereix que Orwell admetia que els microbis de tot allò que criticava estaven també en el seu propi ésser . Aquesta consciència, que era producte de la decència i la responsabilitat intel·ligent, el protegia de la utopia que ens enganya sobre la perfecció assolible. Orwell era al costat de l'home comú i corrent. La seva experiència al POUM, durant la guerra civil espanyola, el va enfrontar amb la realitat que l'idealisme revolucionari era perseguit pels comunistes d'obediència estalinista. Hi havia un idealisme quallat de determinació i ignorància, que ho feia particularment vulnerable. George Orwell, aliè a tot interès pel poder, mai no va voler enfilar-se entre els guanyadors del moment.

Sempre hi ha alguna cosa que fa justificar la supressió de la llibertat d'expressió, el menyspreu a la veritat objectiva i la desfiguració de la història. Consentir aquesta manca d'honradesa dilueix la consciència de dignitat en una societat i instaura l'enviliment i el clima de sospita contínua. Amb aquesta renúncia a la llibertat, a la veritat ia la dignitat, tot plegat, s'obren les portes a un tsunami totalitari. Orwell advertia de tot això el món occidental, establert al sistema liberal, el qual sovint és inconscient i diu: “això no podrà passar aquí”. Fins que passa. Quan els paranoics s'instal·len al poder, busquen immediatament intencions 'negatives' i conspiradores en qualsevol acció dels opositors. Amb el culte al poder per sobre de totes les coses, se segrega por i hostilitat i es perd el mínim sentit de la realitat. És la guerra. És clar que desactivar la divisió de poders que caracteritza un Estat de dret condueix a la dictadura ia l'opressió.

També hi ha una set clara de poder que es dissimula amb l'autoengany. Orwell va escriure en unes notes: “Tot nacionalista és capaç d'incórrer en la falsedat més flagrant, però, en ser conscient que està al servei d'una cosa més gran que ell mateix, també té la certesa infrangible de tenir raó”.

Al costat del 1984 , voldria comentar altres dues novel·les distòpiques. La primera és Un món feliç, d'Aldous Huxley, que es va publicar el 1932; l'any anterior al fet que Hitler fos nomenat canceller d'Alemanya. Aborda el perill del poder tecnològic que despersonalitza els éssers humans. El seu nom original és Brave New World , literalment 'un magnífic (o esplèndid) món nou', i està recollit d'una obra de teatre de Shakespeare.

L'altra és Swastika Night ('La nit de les esvàstiques'), de Murray Constantine, va ser publicada en 1937, dotze anys abans que 1984 . No fa gaire, la professora Daphne Patai va descobrir que aquest nom era un pseudònim de l'escriptora Katharine Burdekin (1896-1963). Aquesta ficció ens presenta un món repartit entre Alemanya i el Japó, set segles després de la victòria en una guerra mundial que, a l'aparèixer el llibre, encara li faltaven dos anys per esclatar amb la invasió nazi de Polònia. En aquesta obra, el món estava dominat per la irracionalitat, la superstició, la misogínia i la immaduresa emocional. Es podia preveure aquell malson que realment va succeir. Es va poder impedir la materialització? Crec que sí, i que hi va haver mil omissions i concessions, tant individuals com col·lectives, que van portar a fer possible aquella explosió de brutal salvatgisme.