L'ascendent a la literatura

Per a un profà, no és fàcil ni potser llegir, el que es diu llegir, un llibre saturat d'erudició especialitzada. Però de vegades, aquesta tasca aspra i ingrata permet captar o entreveure el mètode que segueix l'autor en raonar i extreure'n conclusions. Són els vasos comunicants que permeten salvar desnivells i canalitzar sabers gens d'un sol ús. Amb aquesta idea m'he acostat a El primer segle de la literatura espanyola (Taurus), de l'acadèmic Francisco Rico, un investigador excepcional en filologia i història de la literatura medieval; tota la seva vida habituat a indagar amb prudència i encert en diversos gèneres per comprendre les arrels de la literatura espanyola, unida des del principi a altres cultures, en un substrat comú.

El professor Rico transmet la seva convicció que la literatura no es limita a les arnes i als ratolins de biblioteques. I no ve definida per la suma d'uns textos, sinó per les coordenades d'una tradició i d'una societat que l'articulen i permeten innovacions, no sempre intel·ligents. Quan, de cop i volta, una tradició es veu proscrita i interrompuda en molts dels seus aspectes, es produeix un brusc oblit de la literatura del passat. Entenc que és una cosa que avui passa entre nosaltres.

El nostre savi acadèmic insisteix amb lucidesa i perspicàcia en la conveniència de “mostrar la inesgotable complexitat dels fets històrics i alhora la possibilitat d'establir la interdependència significativa dels principals elements que cal identificar-hi”. I en la necessitat de “situar els textos d'altres temps en les circumstàncies concretes de la seva execució, sense menysprear ni tan sols els factors en aparença més externs”.

A aquests dos paràgrafs vull afegir aquest tercer:

“La historicitat no és un fet objectiu, sinó que consisteix en el significat que una notícia assumeix per a qui la difon i qui la rep. Per ser veraç, no cal dir la veritat, sinó voler-la”.

Fins a finals del segle XVI, el gènere de la nadala, bàsicament oral, aixoplugava varietats líriques caracteritzades per la fluctuació i l'aniosilabisme (subratllaré que el prefix grec anís significa desigual); “i cadascuna de les seves manifestacions –i en això rau en bona part la clau del seu caràcter popular– està sempre oberta al desplegament, a la concentració o al bescanvi mètrics”.

Gonzalo de Berceo, el gran poeta medieval del segle XIII, es queda en un garbuix de curiositats sense substància en ser analitzat segons les etiquetes d'una retòrica d'avui. “Quan descobrim que els seus recursos literaris no són meres intuïcions de gran creador –com òbviament ho és-, sinó que responen a la instigació de l'escola, les modes intel·lectuals, les lectures ben discriminades, aleshores els seus 'dictats' es fan més vius, perquè ho veiem en acció, operant a la trama de la història”. Aquí veig el nervi del missatge amb què, potser il·lusament, vull connectar per obtenir la meva millor orientació lectora.

Així mateix, explica Francisco Rico que l'infançó (“hidalgo que en els seus heretaments tenia potestat i senyoriu limitats”, en definició de la Reial Acadèmia Espanyola) Ruy Díaz de Vivar resultava fascinant per com s'assemblava als espectadors: “pintar-lo igual que ells en els moments baixos, en l'adversitat, en la vida menuda, significava incitar-los a identificar-s'hi a les hores de triomf i esplendor”.

Rico afirma que l'aprenentatge dels espanyols a la literatura es va fer en francès i en provençal. I que és fora de dubte que "el Cid està ple de maneres lingüístiques i de procediments expressius propis de l'èpica francesa". La literatura forma part del mateix sistema de la realitat, amb préstecs i intercanvis de patrons.

Un fenomen notori en la literatura medieval, amb el recurs al provençal per al vers, efectuat pels súbdits d'Alfons II el Cast (asturià que va viure als segles VIII i IX) o del castellà per a la prosa, segons el model d'Alfons el Savi (toledà que va viure al segle XIII i la mare del qual era alemanya).

Ara bé, als dominis d'Alfons VII (rei de Lleó al segle XII) “la convivència entre gent dels dos costats dels Pirineus era un fet tan prominent i habitual que va arribar a influir en la mateixa fonètica del castellà”, el cas de Toledo és proverbial. Per què la lírica escrita en gallec va aconseguir en aquella època un caràcter àmpliament panhispànic, i va ser cultivada durant tant de temps per trobadors de molt diferent procedència, per què va ser acollida com a pròpia a tota la Península? L'acadèmic respon: perquè la llengua poètica de l'Emperador era gallega. I tenia ascendent, és a dir, prestigi. Alfons VII va ser coronat Emperador de tot Espanya l'any 1135 i homenatjat pel seu cunyat Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.