Vergonya nacional

Hi va haver una vegada a Espanya un partit que es deia Partit Socialista Popular. Ara que el bipartidisme majoritari de socialistes i populars és fortament reticent a un Govern de coalició, ni tan sols estan disposats a acords fonamentals d'interès nacional, aquestes sigles PSP fan somriure com si fos un partit impossible. Però va ser el que va encapçalar Enrique Tierno Galván. Va durar uns deu anys i es va dissoldre poc abans que l'anomenat 'Vell professor' fos elegit alcalde de la Vila i Corte.

També hi va haver una vegada als Estats Units un partit que es deia Partit Demòcrata Republicà i que va arribar a ser predominant. Va durar uns trenta anys i ho va fundar Thomas Jefferson, que des d'aquestes files va arribar a ser el tercer president de la Unió. John Quincy Adams, fill del segon president, va ser el darrer president per aquest partit; amb ell es va dissoldre acabat de triar.

Llegeixo que, al seu diari, John Quincy Adams va afirmar dels ciutadans del nord d'Espanya que “són indolents, bruts, maliciosos i, en resum, poden ser ben comparats a un munt de porcs. La seva baixesa és tan profunda que els torna inhumans”. No tinc més dades sobre el seu supremacisme, però aquestes ja són reveladors del seu gust per la injúria, estesa a tots els habitants d'una nació, fins a eliminar-los la seva condició humana. Aquest senyor va viure entre el 1767 i el 1848. I la lectura d'aquestes lindeses seves em condueix no ja a Jordi Pujol, catorzè president de la Generalitat, escrivint sobre els andalusos i parlant sobre les chonis, sinó al número 19 dels presidents de la Generalitat ( seguint Francesc Granell, incloc els qui no van ser elegits per les urnes). Em refereixo a Joaquim Torra.

Aquest senyor va cessar en el càrrec en acabar l'estiu del 2020, quan el Tribunal Suprem va confirmar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que l'inhabilitava per a un càrrec públic per delicte de desobediència. Aquest senyor va deixar escrit coses que no s'han repetit prou vegades o no sempre de la manera més eficaç. Jo vull seleccionar dos fragments de les infàmies. Un de breu i un altre de més llarg, tots dos eloqüents del seu sectarisme, de la seva ximpleria i del seu odi cerval gran part dels seus conciutadans, la majoria, als quals impregna d'un menyspreu infinit. Comproveu-ho a continuació. Cal ressaltar que no es va desmentir mai, però continua cobrant una jubilació de faula a càrrec de l'erari públic.

“Vergonya és una paraula que els espanyols fa segles que han eliminat del seu diccionari”.

Anant per l'estela de John Quincy Adams, acaba depassant-lo en insults i afició per la floridura i la corrupció de la substància orgànica:

“Ara mires el teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d'una altra mena. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, però, que destil·len odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb floridura contra tot allò que representa la llengua. Són aquí entre nosaltres. Els repugna qualsevol manifestació de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac a la cadena d'ADN”.

Sí, és realment repugnant. Jo ja no sé què passaria a qualsevol país de la Unió Europea que es preï, amb un polític que no renega d'aquestes paraules, encara que no les repetís en veu alta. Cal oblidar que, des de la presidència de la Generalitat, va demanar a unes bandes que pressionessin la pressió als carrers? Van arribar a assaltar el Parlament de Catalunya, però no van aconseguir entrar-hi perquè els Mossos d'Esquadra ho van impedir. Això va passar abans que el Capitoli de Washington fos envaït i profanat, com acaba de passar al gener amb les seus del Congrés, de la Presidència i del Tribunal Suprem del Brasil. Sempre masses patriòtiques indignades i atiades per gent amb prou poder per dirigir els seus objectius.

Aquell 'estan aquí entre nosaltres' del segon paràgraf esmentat, es refereix, de cop i volta, als ciutadans catalans que no combreguen amb el seu fanatisme, amb els seus dogmes i amb les seves projeccions escatològiques. Amics per sempre , segons l'esperit dels Jocs Olímpics de Barcelona'92?

Potser algunes persones amables i benintencionades creen que s'ha de deixar de parlar de coses tan penoses i irritants i no esmentar la bestiola en aquests moments. Jo no ho crec així, perquè és un missatge molt greu que atenta contra la llibertat i la igualtat dels ciutadans. vists com a éssers inferiors. Els afectats, la majoria, han de ser conscients de la seva dignitat compartida i pensar i actuar en consciència de tot això.