Por de la violència?

A la vida abunden preguntes fetes sense pensar, insensates o formulades de manera absurd. Si no fos retòrica, aquesta seria una: Hi hauria motiu pel qual dissimular por o fàstic a una violència que s'anuncia? És ridícul haver de justificar el fàstic a una violència patida, a l'assetjament oa la intimidació patits o als que n'avisen com a inevitable el compliment; potser un mal de conseqüències fatals. En particular, passa que el millor és no cedir mai al xantatge, ja que el que vingui a continuació acabarà per ser pitjor i més perjudicial fins i tot.

Com gairebé tot a la vida, no hi ha res com prevenir, per incerta i insegura que sigui la previsió. Llegeixo un llibre interessant i ben documentat: Violència, silenci i resistència (Tecnos). Un text amb què la seva autora, Ana Escauriaza, es va doctorar l'any passat; una tesi universitària dirigida pels historiadors bascos Santiago de Pablo i Gaizka Fernández Soldevilla i que refereix les relacions ETA i Universitat entre 1959 i 2011. Vint-i-cinc anys abans se'n va publicar una altra d'excepcional interès, escrita en plena voràgine terrorista i amb el títol ETA: Estratègia organitzativa i actuació (1978-1992); el seu autor és Florencio Domínguez, que dirigeix el Centre per a la Memòria de les Víctimes del Terrorisme des que va ser fundat fa un parell d'anys.

Amb el trànsit de la dictadura a la democràcia, la politització es va disparar a la societat espanyola com un fenomen general i tot era analitzat amb lents polítiques. La universitat basca va reflectir en particular aquella brutal invasió. Res no podia escapar de la dialèctica imposada pel nacionalisme, per sobre de l'eix esquerra-dreta, i l'Alma Mater tampoc no va tenir força per ser un focus d'anàlisi rigorós que detectés la perversió del llenguatge emprat (un món al revés) i oferís resistència ferma a la barbàrie terrorista. Al contrari, cap acció violenta era rebutjada degudament, de manera que tota coacció acabava per ser justificada o assumida enmig d'un vil silenci. I es feia els ulls grossos davant els crims.

Però hi ha coses que no es poden deixar passar ni tolerar, i davant de les quals cal alçar la veu. Si no, més difícil serà arribar a fer-ho un dia, ja que s'estén la sensació d'una impunitat absoluta per a un poder incontestable. Així passava amb les pintades o amb la crema de contenidors, amb l'impediment de fer classe recorrent passadissos a cop de cassoles. O agredint qui portés un llaç blau (en pro de l'alliberament dels segrestats), per ser un 'col·laborador dels repressors'. Vegem dues idees força que es van propagar per escrit:

“Si et quedes a classe allargues el patiment dels presos i les famílies. No et sortirà de franc”.

“Hi ha moltes maneres de mantenir la dispersió, una d'elles és quedar-se avui a classe. No volem carcellers a la universitat”.

Les irregularitats acadèmiques eren flagrants i es va afavorir els matons. Hi havia professorat abertzale i professorat feixista , igual que ara es parla estúpida i insensatament de magistrats progressistes i conservadors , quan el que de debò importa és que hi hagi bons professors i bons jutges. Hi va haver informants d'ETA a tots els estaments i hi va haver estudiants i professors que havien d'anar a classe amb escorta (quan no anar-se'n al desterrament). Manuel Montero, que va ser rector de la UPV, escriu al pròleg: “Des dels finals del feixisme, a Europa no s'ha produït un atac violent a la universitat com el que va fer ETA”. Treballats per la por , periodistes i intel·lectuals es van expressar en contra d'ETA només de manera vaga i sense tancar la porta a la negociació. Hi va haver un canvi de resposta davant la violència i un punt d'inflexió (va suposar l'arrencada de les mans blanques ), assenyala Ana Escauriaza, que va ser l'assassinat a trets del professor Francisco Tomás i Valiente –qui durant sis anys va presidir el TC- en el seu despatx de la Universitat, va ser el 1996, dies després de l'assassinat de Fernando Múgica. Altres professors assassinats van ser Juan de Dios Doval (1980) i Manuel Broseta (1992); la llista de maldats és inacabable. L'any 2000 ETA va assassinar Fernando Buesa (febrer), José Luis López de Lacalle (maig) i Ernest Lluch (novembre); van fracassar amb José Ramón Recalde (setembre).

Van pretendre segrestar el rector de la Universitat de Navarra, una campanya basada en “Opus=Opi”: “Secta secreta, reaccionària, despòtica, lliurada al servei del capital financer i terratinent sota el mantell encobridor d'un fals humanisme filosòfic i apostolat religiós”. Una bomba en aquesta universitat va causar desperfectes per més de cent milions de pessetes. Curiosament, una reacció d'aquell centre va ser aquesta: “Fem que el perdó apagui la flama de l'ofensa i, amb audàcia de joventut, tornem la mirada cap al futur”. Però la banda només va ser derrotada per garrotades policials i judicials i per una tardana cooperació internacional. Cal tenir bona memòria.