Del coneixement al dataisme: quan abdiquem a la intel·ligència artificial

Intel·ligència artificial ha estat el terme de l'any 2022 per a la Reial Acadèmia de la Llengua. Després de viure un llarg hivern en letargia, aquesta disciplina tecnològica ha tornat a agafar impuls en la dècada passada gràcies especialment als avenços en la capacitat per recollir i processar immenses quantitats de dades, l'anomenat big data . De fet, la branca de la intel·ligència artificial que realment despunta és l'aprenentatge automàtic o machine learning, que consisteix precisament que els algoritmes aprenen de manera autònoma a base de consumir ingents volums de dades. Per a alguns experts, com Gary Marcus, professor de psicologia i neurociència a la Universitat de Nova York, aquesta dependència de les macrodades és un obstacle per poder arribar a la intel·ligència artificial general, és a dir, aquella que funciona de manera similar al cervell humà. Per altres, com Judea Pearl, el machine learning només sap establir correlacions per crear patrons, però no entén el principi de causalitat, una cosa inherent a la intel·ligència humana (de fet, va publicar el 2018 un llibre sencer sobre la relació causa i efecte: The book of why – El llibre del perquè ).

L'any passat es va posar de moda l'aplicació online ChatGPT, un sistema basat en el model de llenguatge per intel·ligència artificial GPT-3, que, com a oracle modern, manté converses erudites amb tothom que s'acosta a preguntar-li. No obstant això, a banda d'aquests exemples més o menys pintorescos, la intel·ligència artificial ja és entre nosaltres, en aplicacions tan prosaiques com en la funció de text predictiu dels nostres telèfons mòbils o les recomanacions personalitzades de sèrie que ens ofereix Netflix.

Tots aquests serveis i aplicacions són immensos devoradors de dades, fins al punt que ja es parla de leconomia de la dada, i es considera la dada un factor de producció més dins del procés de creació de valor. A partir d'ara, tot comença a regir-se per dades, i, per al filòsof coreà Byung-Chul Han, l'home “abdica com a productor del saber i lliura la seva sobirania a les dades”.

La de Han és una de les veus més crítiques que hi ha actualment amb els valors i el funcionament d'aquesta societat del segle XXI, que hem anomenat digital. A parer seu, la cultura d'autosuperació i autoexigència que guia el treballador d'aquesta època ha estat una brillant maniobra de pensament neoliberal per aconseguir que ens explotem a nosaltres mateixos. També critica la hiperconnectivitat i hiperactivitat que patim en aquesta societat, i defensa les bondats del “no fer res”, de la mera contemplació, i es mostra reticent a la digitalització, perquè considera que ha desmaterialitzat les nostres vides allunyant-nos de la realitat física, de manera que trenca una llança per tornar a posseir objectes físics i per fer treballs manuals, com una forma de tornar a connectar amb el món.

Al seu llibre La desaparició dels rituals (2019) dedica un capítol al fenomen que ha batejat com a dataisme . L'ús generalitzat de big data ha desbancat l'ésser humà com a productor de saber, de manera que “ara el saber és produït maquinalment” . La ment no pot treballar amb aquestes enormes quantitats de dades, però els processadors informàtics sí, perquè no intenten comprendre, sinó que es limiten a calcular. La rapidesa del treball algorítmic es basa que les màquines no pensen, només realitzen tasques additives amb les dades. El pensar requereix temps perquè es basa en una narració i té un component lúdic, que és destruït per la pressió per produir més ràpidament.

Byung-Chul Han conclou que el pas al dataisme és el pas de la narració a la mera enumeració. I sentencia que, encara que el pensar s'assimila al càlcul, “els passos del pensar no són fases del càlcul que continuïn igual. Són més aviat jugades o passos de ball, que generen una cosa diferent, un ordre completament nou de coses”.