Claroscur de l'Edat Mitjana

Està convingut que l'Edat Mitjana de la humanitat es desglossi en tres etapes: l'Alta –la més allunyada de nosaltres i la més llarga– que va del segle V fins a acabar el X; la Plena, del segle XI al XIII; i, finalment, la Baixa que abasta els segles XIV i XV. Entre els objectius de la història hi ha l'interès per saber i comprendre com la gent del passat va viure el seu present, la seva pròpia vida. No només la seva manera de vestir i menjar, de divertir-se i organitzar l'educació i l'atenció sanitària, sinó també la manera com interpretaven el llenguatge corporal.

Apropar-se a aquestes realitats és una tasca fascinant, especialment quan la integrem amb la consciència que puguem assolir del nostre propi existir. Un llibre atractiu m'ha permès una certa aproximació a la societat anglesa del segle XIV. Es tracta de la Guia per viatjar en el temps a Anglaterra Medieval (Capità Swing), d'Ian Mortimer.

Entre els anys 1348 i 1349, la pesta negra va provocar la pèrdua dentre el 30 i el 40 per cent de la població britànica. Abans d'aquelles dates, la lepra era la malaltia més paorosa. Així, per exemple, el 1346 el rei Eduard III va expulsar de Londres tots els leprosos, eren morts vivents . Afirma Mortimer que “si mai et proposen anar a viure a una època passada, abans d'acceptar faries bé de ponderar els problemes que podrien sorgir en cas que caiguess malalt”. La pesta va posar al descobert una ineficàcia atroç. Era poc probable que el metge encarregat d'una població petita o d'un hospital tingués estudis universitaris. La majoria es basaven en les informacions contingudes en manuals grollers i elementals que s'entretenien, per exemple, en la trajectòria dels planetes o en els eclipsis de sol i de lluna.

Cap al 1377, només el 14 per cent dels anglesos vivia a ciutats, sense parcs ni jardins, on hi havia quatre vegades més alfabetitzats que a les zones rurals. Sense sistema de clavegueram, les ciutats eren hediones i abundaven les rates. Per a aquesta data, Londres tenia uns 40.000 habitants, però urbs com Bruges, Gant, París, Roma o Venècia passaven de 50.000 ànimes. Aquells homes i dones tenien de mitjana 17 anys d' experiència menys que els d'avui dia.

Mortimer ens parla de la gamma de robes que feien servir la gent del lloc i les restriccions imposades a la roba a causa del rang social; de les casades s'esperava que usessin toca en públic, i que les dames distingides portessin cabell llarg, però ocult. Es descriuen comerços i mercats, tavernes i posades, amb el condiment dels seus plats i les diferents mides de les coses i del temps, galons i fanegues. La presència d'esquirols vermells i l'escassetat de llops, relíquies i pelegrinatges, hi havia peatges per als camins i es procedia a lectures col·lectives. Els jocs populars eren importants, una modalitat del futbol va ser prohibida per ser sorollosa, per fer malbé les collites i per distreure a la gent d'exercitar el tir a l'arc.

En un món compost per diferents senyors feudals i els seus dolents, entre les ordenances hi havia la de no munyir vaques al carrer major, ni jugar als daus oa les bitlles, ni llençar immundícies als carrers. Mortimer adverteix de l'inapropiat de considerar la neteja de la cuina medieval segons els criteris actuals. Per a aquelles dates, Geoffrey Chaucer va escriure els cèlebres Contes de Canterbury (24 relats, la majoria en vers). La catedral de Canterbury, on va ser assassinat el seu arquebisbe Thomas Becket per ordre del rei Enric II, l'any 1170, era un lloc preferent de pelegrinatge.

El sistema de justícia local no deixava d'imputar algú després d'un delicte comès, i els errors judicials gairebé sempre els pagaven els forasters. En termes legals, assenyala Ian Mortimer, l'home tenia dret a pegar la seva dona, però ella podia acusar-lo de maltractament davant d'un tribunal eclesiàstic i aconseguir que els jutges obliguessin el marit a corregir-se. En canvi, cap home –diu– podia plantejar plet a la seva dona per aquesta causa, ja que cap tall judicial simpatitzaria amb un home que es confessés escanyolida i incapaç de defensar-se de la seva dona. Si un home emprenia accions legals contra la seva dona per adulteri, s'havia de reconèixer banyut i quedava així en ridícul. Si una parella es lliurava al bandidatge i eren capturats, només ell pujaria al patíbul. La dona podia al·legar que obeïa ordres.

El cèlebre metge Galeno va viure entre els segles I i II de la nostra era, i encara ressonava a l'Edat Mitjana. Així, la seva idea que les dones només es quedaven embarassades si aconseguien l'orgasme. Els que desitjaven prole s'empraven a fons. Però d'aquest disbarat se n'inferien altres de més greus: si d'una violació no podia resultar un embaràs, que la dona quedés prenyada suposava plaer i consentiment.