Barea fora de casa

El cop d'Estat que va desencadenar la Guerra Civil a Espanya té les seves explicacions, però ningú no pot eximir els autors de la responsabilitat sobre les desgràcies que va generar. Quan deixem que la discòrdia ens saturi, es comença per permetre qualsevol disbarat i s'acaba per aprovar qualsevol barbaritat contra l'enemic. En creuar aquesta línia vermella s'originen mil pèrdues que si no desitjades són volgudes; se'ls anomena efectes laterals (l'expressió comuna col·lateral és inapropiada, significa una altra cosa).

M'estremeix sentir els que justifiquen la invasió d'Ucraïna com una cosa inevitable per la 'dinàmica imperial': analitzen amb minúcia i fruïció la política oficial seguida des de la desaparició de la Unió Soviètica, però, embriagats amb les paraules, són insensibles als brutals patiments infligits a molt infeliços éssers humans. Són aliens a la sort. 'Els altres' sempre acaben sent de goma o de cartró, les seves vides no importen ni als reaccionaris ni als revolucionaris de professió. I, en atroç hipocresia, els utilitzen quan els convé per reblar la seva obstinada i malmesa visió de les coses.

M'apropo a dos textos inèdits en espanyol i que van ser publicats en anglès entre els anys 1941 i 1945. Es tracta de 'Lucha por l'ánima espanyola' i d''Espanya al món de la postguerra', reunits ara en un volum titulat Contra el feixisme (Espasa). El seu autor va ser l'extremeny Arturo Barea, escriptor i periodista, que va morir el 1957 amb 60 anys acabats de fer. És coneguda la seva obra La forja d'un rebel , una trilogia sobre la seva infantesa, la seva participació a la guerra del Rif ia la Guerra Civil. Va donar prop de nou-centes xerrades radiofòniques a la BBC que es van fer populars.

Podria ser interessant saber què Barea, un republicà que va preferir exiliar-se a la Gran Bretanya, opinava de Franco. No es pronuncia sobre això com fan avui alguns que encara no havien nascut quan va morir el dictador, amb una rancúnia induïda. Ell ho reconeixia com “un home absolutament mancat de por física” i descrivia així el seu rostre: “llavis infantils i adustos. Els seus ulls, una mica saltons, són inexpressius i molt oberts: són els ulls d'un home que no té problemes interiors personals i es manté incòlum davant dels exteriors”. Es podrà estar d'acord o no amb les observacions, però no eren insultants ni estaven guiades per l'odi cap al seu enemic. Vegem sinó: “Tinc la impressió que ha estat un home honrat tota la vida: honrat en el sentit de correcció i incorruptibilitat en el pla financer i econòmic”. Li atribueix a Francisco Franco una frase que ja ningú recorda, dita a la seva recepció a Wilhelm von Faupel, com a ambaixador d'Alemanya el 1937: “La pau que s'ha instaurat al Reich és la pau que volem instaurar al nostre país”. Tot i així, el derrotat Barea va parlar d'aquesta manera: “El general Franco, un excel·lent estrateg molt probablement reticent a embarcar-se en aventures impossibles, no és un líder polític, sinó un òrgan executiu de la vella casta dirigent d'Espanya”, internament dividida. Si bé, la Gran Bretanya estava governada per una classe dirigent –deia– ia Espanya manava una casta dirigent, “que és una cosa molt diferent”.

Arturo Barea denunciava que industrials i banquers estiguessin obligats a fer aportacions de diners a tota mena d'organitzacions benèfiques o seccions de la Falange. Només queixant-se, deia, aquells passaven a ser deslleials al règim .

Veia l'Espanya del 1941, de la qual ell estava absent, com un país pobre, sense perspectiva de progrés i ancorat en una societat semifeudal, on “els cigrons, aliment bàsic a la dieta de les classes pobres a Espanya, era gairebé impossibles de aconseguir, tret de contraban ia preus elevats”. L'evolució d'Espanya no la podia preveure, tot i que entenia que no posseïa ni un Estat ni un moviment de masses que siguin en puritat feixistes. Falange feia una contínua purga antidemocràtica, però el seu totalitarisme, afirmava Barea, “s'encamina amb rapidesa cap a la invisibilitat”, la qüestió era saber quan i com desapareixeria d'escena.

Pel que fa a l'Església catòlica a Espanya, assenyalava uns trets característics que resultaven “increïbles i inintel·ligibles a catòlics de països on són minoria (com és el cas britànic), o on la separació entre Església i Estat és un fet consumat (com a Estats Units oa França)”.

Aquests textos daten de fa uns vuitanta anys i corresponen a un escriptor en absolut extremista, que era demòcrata i, generalment, equànime en les seves valoracions. No cal compartir totes les seves opinions –cosa que mai no és possible amb ningú–, per deplorar l'absència de la seva veu a casa seva, Espanya. Va ser terrible.