Reabsorbir el passat amb Espada

El periodista Arcadi Espada s'ha llançat a conversar amb el passat, amb qui va ser i ja no és. I així ha fet un primer lliurament de memòries: Vida de Arcadio (Península). Mitjançant un estil narratiu treballat i acurat, biografia al personatge que va ser a la seva joventut. Busca arrossegar-nos en la pretensió que no pot respondre del que aquell subjecte va fer o va deixar de fer, perquè ontològicament està incapacitat per tornar-se sobre si mateix.

Digui Espasa el que vulgui, ell continua sent el mateix que va ser, encara que no sigui el mateix; com deia Marias, l'home no té identitat, però consisteix en mismitat. Cap de nosaltres no pot escapar d'aquesta realitat inexorable. Com a mètode d'aproximació a aquell subjecte ja sense voluntat que va viure, la seva dissociació pot ser idònia: veure's des de fora i exercir, com a espectador, una autocrítica severa i radical que ell, per altra banda, titular d'una forta personalitat, mai no es permetria instal·lat al present.

Sembla que, des de temps immemorial, aquest home guarda un munt de carpetes amb les seves cartes i els seus escrits personals; una fàbrica de malenconia i una garantia dobjectivitat. Lluny d'amagar-los o destruir-los, Espada els repassa i els selecciona i inclou al llibre. D'aquesta manera, va a la recerca del seu temps passat i troba que hi va haver massa temps mort . Veu la vida com “un thriller absorbent que fins a l'últim alè manté en suspens l'espectador”.

El jove Espada tenia un afany compulsiu, que mai no l'ha abandonat, per aprendre i saber; una manera d'atenuar, arriba a dir, el desavantatge que uns orígens humils poden ocasionar. Sovint, el ressentiment social és generat pels qui se les donen de superiors i empenyen els de baix a ser fanfarrons.

Hi va haver un temps en què “era chic no veure la tele i no tenir cotxe”, potser no treure's el carnet de conduir. Una mena de narcisisme de grup més poderós que la decretada voluntat solidària; encara que, de fet, potser ningú es prendrà més seriosament la vida que un adolescent (un temps en què calen mestres que transmetin claredat i rigor).

Espasa no vacil·la a manifestar una enèrgica admiració per la figura de Juan Luis Cebrián, que va dirigir El País en els seus tretze primers anys d'existència: “era el mite de cent pel·lícules instal·lat a la realitat”. O per la persona de Carmen Martín Gaite, d'amabilitat exquisida i inaudita generositat, ens explica. I encara perdura el seu afecte i respecte per Manuel Vázquez Montalbán, que va avalar el seu ingrés al PSUC, tot i deplorar les seves concessions al nacionalisme que es faria hegemònic a Catalunya; així, la de considerar el tot una part de Catalunya i figurants la resta.

El Congrés de la Cultura Catalana del 1976 declararia escriptor català només el que escriu en català, abandonant tot el llegat secular de la literatura feta a Catalunya. Portes obertes a l'era pujolista preprocessista ia la fòbia oficial pel bilingüisme. Molts còmplices inesperats o incomprensibles a favor dels reaccionaris.

A propòsit de la seva precoç militància comunista, Arcadi deixa anar en veu alta Arcadio: “Suposo que una de les teves raons per ser un jove comunisa era convertir la modèstia en orgull, en orgull de classe, concretament. Però ser fill de porter ho dificultava”. Ni esquinçament ni orgull de xarnego. "A la Catalunya on et vas criar, l'escriptor català només ho podia ser si escrivia en català, com el polític català només ho podia ser si era nacionalista".

El 28 de juny de 1979 va escriure una llarga carta de comiat del PSUC, se'n va anar abans de complir els 22 anys i volia concentrar la seva realitat en la seva vocació literària i periodística. La lluita per fer-se un home. D'altra banda, “l'alegria de la revolució es fundava sobre un nombre encara incalculable de morts”.

La il·lusió d'Espada és aturar el temps i ajuntar Arcadio amb Arcadi. És el seu acte d'humilitat més gran: esforçar-se per saber si ara lluitaria amb ell, colze a colze.

'Em menysprearies, Arcadio?', li pregunta en una escenificació pública de la seva intimitat: “Vas lluitar contra els capellans. Jo lluito contra els capellans. Els teus eren de dretes. Els meus són d'esquerres. La revolució s'ha fet reaccionària: l'oxímoron més gran de la història. Així doncs, estaries aquí al meu costat?”.

I la vida segueix.