L'amnistia que ve

Aquests dies em demanen alguns amics que em pronunciï sobre la viabilitat constitucional que es concedeixi pel govern una amnistia per a les persones implicades, d'alguna manera, en l'organització i l'execució del “desafiament” institucional que va suposar la declaració unilateral d'independència de Catalunya.

La qüestió és complicada perquè els tribunals de justícia ja han dictat sentència condemnatòria en aquest cas respecte a una part dels dirigents implicats; precisament contra aquells que van comparèixer voluntàriament davant del jutge instructor, van ingressar a la presó, han estat jutjats pel Tribunal Suprem i han complert una bona part de la condemna. Els principals beneficiaris de l'amnistia que ara se sol·licita serien aquelles persones, implicades en els mateixos fets, que van optar per fugir d'Espanya i maniobrar a països estrangers per no ser extradits i posats a disposició de la justícia espanyola. Aquest cas continua obert davant la justícia europea, i per això la mesura de gràcia que exigeixen al govern entraria en flagrant contradicció amb l'activitat de l'estat espanyol davant el tribunal de la UE, que resoldrà el cas en els propers mesos.

Pels avatars del destí, que és com moltes vegades s'escriu la història, el grup que va trencar el compromís de mantenir-se als seus llocs després dels successos del 2017, i de defensar la legitimitat de la seva actuació davant de la justícia espanyola, té ara a sa mà el poder d'inclinar la balança entre els candidats dels dos blocs que en les últimes eleccions generals van empatar en nombre d'escons i pugnen per obtenir el govern de la nació. Curiosament, aquesta jugada de match-point li ha arribat a Puigdemont en el moment que el seu partit ha obtingut el menor suport electoral de tota la seva història i estava a punt de desaparèixer de l'escena política. Just en el moment en què ERC està governant a Catalunya i ostenta l'hegemonia al sector independentista.

En quin lloc queda ERC en optar per una política de pactes que possibiliti un camí d'entesa amb els governs d'Espanya? Van ser incauts els seus líders en presentar-se voluntàriament davant del jutge instructor? Si l'amnistia implica “l'oblit” d'unes accions delictives que, en puritat, mai no s'hauran de perseguir. L'estat haurà d'indemnitzar els encausats pels perjudicis que han tingut?

En la polèmica que s'ha suscitat aquests dies s'evoca l'amnistia promulgada el 1977 com a conseqüència de la transició del règim dictatorial a la democràcia. Però la situació no és comparable perquè el factor més important que va possibilitar la promulgació de la llei amnistia llavors va ser que la consciència de la societat, el “ethos social” majoritari, havia canviat i calia adaptar el marc legal al que la ciutadania demanava i necessitava El consens a la societat espanyola de l'època va ser pràcticament general, també ho era el context internacional perquè s'estava sortint d'una llarga dictadura que no guarda cap semblança amb la Catalunya del 2017 quan Puigdemont exercia de president de la Generalitat.

En aquest punt cal recordar que, malgrat l'obsolet de les institucions construïdes durant el franquisme, en aquell moment es van respectar les regles del joc establertes. Les mateixes “talls” franquistes van votar a favor de la Llei de reforma política en un episodi històric que va suposar l'autoimmolació del règim anterior. Però, fins i tot en aquells moments, no hi va haver ruptura del marc legal. Els jutjats i tribunals van continuar aplicant la legislació vigent fins que el nou parlament elegit democràticament va modificar el marc legal. A la tardor del 2017, les famoses lleis de desconnexió no van arribar a entrar en vigor, però la seva finalitat era, precisament, assegurar la continuïtat del marc legal, com és essencial en una democràcia.

El problema és netament polític, per això, com a jurista, la meva opinió no pot ser altra que considerar que l'amnistia que se sol·licita és inviable en l'actual marc jurídic. Caldria una llei que ha de ser dictada per les cambres parlamentàries. Ho hem vist amb la reforma del codi penal i els indults concedits als processats que van comparèixer voluntàriament davant de la justícia i van ser jutjats pels mateixos fets. Els resultats electorals a Catalunya han posat de manifest que la majoria de la població ha aprovat aquestes mesures de gràcia atorgant la majoria al PSC.

L'anterior reflexió ens porta a destacar el poder transformador de les lleis perquè, per descomptat, per garantir les llibertats públiques de tots els ciutadans, i la seguretat jurídica pròpia d'un estat de dret, la llera apropiada per emprendre qualsevol reforma que modifiqui les regles del joc en democràcia, ha de respectar el marc legal.

Les aspiracions legítimes de modificar l'estructura territorial de l'Estat han de poder ser debatudes al parlament, que encarna la sobirania nacional. Fins i tot pel que fa a la Constitució que, evidentment, s'ha de respectar, però no com un monument jurídic inamovible i invariable. La mateixa carta magna en què ara com ara es basa la convivència pacífica de tots els espanyols, preveu la seva reforma. Si analitzem la història constitucional espanyola -amb el parèntesi de la dictadura conseqüent amb el cop d'estat del 1936- podem veure l'evolució dels textos constitucionals successius que van anar acompanyant cada període històric, des de les Corts de Cadis. Durant la I República, anomenada “la federal” hi va haver fins a cinc textos constitucionals diferents en tres anys: el tractament de la religió sempre va ser una matèria molt polèmica, i també ho van ser les propostes federalistes o centralistes, i fins i tot es va modificar, segons l'època , la pròpia naturalesa de la forma d'estat: la república o la monarquia. Totes aquestes qüestions poden i han de ser debatudes per les noves generacions. Al dret comparat tenim el cas de la constitució del Regne Unit, que és consuetudinària i de conformació històrica successiva; com també observem l'evolució de les ja sis constitucions que ha tingut la República francesa, o les múltiples esmenes dels Estats Units i de molts països llatinoamericans.

Per aquestes raons no comparteixo que ningú s'apropiï de l'adjectiu “constitucionalista”, i menys que s'identifiqui el pensament polític intransigent amb qualsevol replantejament que postuli la modificació de la constitució o la diferent configuració de les nostres institucions. ¿Potser els ciutadans que anhelen la desaparició de la monarquia i la instauració d'un règim republicà no tenen la consideració d'espanyols? ¿Potser els qui pensen que l'encaix territorial d'alguns dels territoris a l'Estat s'ha d'adaptar a fórmules federalistes no tenen els mateixos drets que els que aspiren a una Espanya jacobina i centralista?

En definitiva, són legítimes les aspiracions independentistes de Puigdemont, i està en el seu dret quan imposa condicions exorbitants per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez a la presidència del govern. Encara més, s'ha de reconèixer que en el període electoral Junts-per-si no va amagar les seves reivindicacions i el seu programa va ser votat per nombrosos ciutadans.

El que, tanmateix, veig menys raonable és que determinats partits d'esquerra assumeixin les condicions que s'imposen menyspreant completament el marc legal vigent, a canvi d'aconseguir la presidència del govern, quan no figurava aquesta manera de procedir als seus programes electorals. El “París bé val una missa” és propi d'altres temps. Els ciutadans i ciutadanes que van votar aquestes opcions van donar suport als compromisos adquirits per cadascun dels partits en els seus programes electorals i no es van poder pronunciar respecte de les propostes que avui posa damunt de la mesa Puigdemont. El més correcte seria que, davant d'una proposta tan rellevant, es fes una consulta democràtica als mateixos militants. Pedro Sánchez ja va utilitzar aquesta fórmula per obtenir la secretaria general del PSC, i les formacions que integren l'opció de SUMAR sovint han utilitzat aquest mecanisme per conèixer l'opinió de la militància. Per què no fer-ho ara?

Però cenyint-nos al paper de l'administració de justícia en aquest tema, els polítics d'un signe o d'un altre no poden delegar als jutges i tribunals la solució d'un problema del qual són responsables. S'han de buscar fórmules perquè els ciutadans de totes les comunitats, nacionalitats i regions percebin que l'Espanya democràtica compta amb una justícia que els garantirà els drets fonamentals que estableix la Constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans. Però, sens dubte, és el parlament espanyol el que representa tota la ciutadania i ostenta la sobirania nacional com a poder legislatiu, suprem intèrpret de la voluntat nacional en cada moment de la història. Als jutges els correspondrà complir amb exactitud les lleis que el parlament aprovi una vegada es tramiti el projecte de llei corresponent, però no abans. Lamentablement la crispació i polarització que es va generar a la societat espanyola per la pèssima gestió de la reforma de l'Estatut de Catalunya de 2006, per totes les parts, ens ha abocat a un atzucac, la sortida del qual s'ha de buscar per les vies de la negociació i el consens.