Inquisicions blanquejades

No cal demostrar que algú amb talent en l'activitat que desenvolupi pugui manifestar-se alhora racista o homòfob, misogin o classista (diferents modulacions de menyspreu a altres éssers que, sovint, van superposades). En determinades circumstàncies, la intel·ligència ensenya a aprofitar el millor que un canalla sàpiga fer i, per descomptat, no negar mai el talent que pugui tenir.

Tanmateix, això no és obvi en certs àmbits. L'Associació de Biblioteques dels Estats Units té Oficines per a la llibertat intel·lectual (Office for Intellectual Freedom) i cada mes d'abril publiquen un informe sobre els llibres prohibits o impugnats l'any anterior; un número que va a galop. El 2021, aquest índex de llibres va aconseguir 1.600 títols. Llegeixo la periodista italiana Constança Rizzacasa d'Orsogna, autora del llibre La cultura de la cancel·lació als Estats Units (Aliança), que aquesta censura es va desglossar així: el 50 per cent ho va ser a proposta de pares, el 20 per cent a finançadors, l'11 per cent a administracions escolars, el 9 per cent a grups polítics o religiosos, el 5 per cent a docents o bibliotecaris, el 4 per cent a funcionaris electes… i l'1 per cent a alumnes.

Darrere de tot aquest moviment hi ha un intens i demencial aferrament a allò literal, i un rotund menyspreu pels contextos. S'ha parlat del tribalisme de la vigilància , posició des de la qual es convida a denunciar per correu electrònic, o mitjançant missatges de qualsevol mena, tot allò que els resulti desagradable i, per això , ofensiu. És l´acolliment automàtic de qualsevol lament. Es renuncia a dialogar o debatre i s'escull l'acció directa.

De forma rimbombant, se'n diu cultura de la conseqüència perquè els 'malfactors' es veuen obligats a respondre dels seus actes ia patir represàlies expedides per una màquina del fang. (També de forma altisonant es parla de la cultura de la cancel·lació . Cancel·lació és l'acció i efecte de cancel·lar. I cancel·lar és, en canvi, anul·lar una cita o un compte bancari, abolir o derogar alguna cosa. D'altra banda, cancel·la és una reixat que es posa en algunes cases per evitar el lliure accés al portal.) D'aquesta manera, qualsevol babada que algú faci, o hagi arribat a fer temps enrere -no importa amb quina edat-, li passarà factura a perpetuïtat, sense caducitat; a altres, en canvi, els surt a compte aquest recurs a la denúncia: la babada, per antiga que fos, es converteix en 'ofensa' imperdonable i genera un càstig sense pal·liatius. La lliçó és una severa advertència: 'No et surtis dels rails establerts pel nou puritanisme, que ho pagaràs ben car'.

Els continguts ofensius varien amb la ideologia, pot ser per fer burla dels col·lectius LGTBIQA+ (no tothom sap que són les inicials de Lesbiana, Gay, Trans, Bisexual, Intersexual, Queer, Asexual i + per als que no se sentin inclosos en els termes anteriors), però també per fer-ne l'apologia.

S'ha dictaminat que ningú no ha de suportar res que contregui els valors d'una comunitat determinada. Amb una vida social polaritzada en extrem, tot es pot qualificar d'obscè o blasfem, fins i tot un petó joiós i consentit que es faci una parella pel carrer, i per això merèixer un correctiu. Recórrer a estereotips pot complicar la vida més enllà d'evidenciar una rotunda ximpleria. Alguns insisteixen a destacar el racisme que es dóna contra els blancs, i altres carreguen contra la figura d'un 'salvador blanc' (com és el cas d'Atticus Finch, protagonista del llibre Matar a un rossinyol , de Harper Lee). També n'hi ha que s'afanyen per evitar l'ensenyament del llatí i del grec, igual que l'estudi dels seus clàssics, per estar lligats al colonialisme i al supremacisme blanc. L'assumpte és prohibir, empobrir i que no puguin aparèixer veus pròpies.

Fa uns deu anys, es va disparar a universitats dels Estats Units una explosió d'episodis de censura, sempre agra. Rizzacasa d'Orsogna diu que parlar de l'absoluta bona fe a la censura universitària “no se sosté ni es confronta amb els fets”, per més que s'al·legui que és un intent de frenar el racisme estructural i els assetjaments sexuals. És mentida. Un sistema polític on s'expandeixi aquesta manera de procedir, afirma, es desbarata amb l'odi i està destinat a col·lapsar. Com es pot sortir de tal dinàmica? Què dir, per exemple, que se censuri Dostoievski pel sol fet de ser rus i perquè el país que governa Putin hagi envaït Ucraïna l'any passat?

Com es pot aprendre a pensar per ell mateix desconfiant del valor de la ciència? Llegeixo a les pàgines citades que, el 2021, el 65 per cent dels votants demòcrates declarava tenir una gran confiança en la ciència; mentre que aquest percentatge es reduïa al 30% entre els republicans. Quanta feina per fer!