Ous trencats, a l'estil Felipe González

Quan el PP va guanyar les eleccions generals el 1996 (quinze escons més que el PSOE), Felipe González no va acceptar el suport de CiU que li hauria permès seguir al poder. Jordi Pujol va saber, en canvi, vendre suport a José María Aznar i obtenir beneficis no per a Catalunya, sinó per al projecte nacionalista català.

Un dels ministres sortints del Govern socialista era Juan Alberto Belloch, un magistrat aragonès que de vocal del Consell General del Poder Judicial va passar a ser ministre de Justícia. Dos anys després va sumar a aquesta cartera la d?Interior, després de dimitir Antoni Asunción perquè Luis Roldán s?havia fugat contravenint la promesa que li havia fet; per a Belloch aquest engany no era suficient per a la dimissió del seu amic i col·laborador i li semblava injusta. Fa uns mesos, ha publicat les memòries amb el títol Una vida a llarga distància (Plaza Janés). Belloch tenia 26 anys quan, mitjançant oposició, va ingressar a la carrera judicial. Va fundar l'Associació Pro Drets Humans del País Basc, el 1984, i va ser portaveu de l'associació Jutges per a la Democràcia. Entre el 2003 i el 2015 va ser Alcalde de Saragossa, l'alcalde l'Exposició Internacional que el 2008 es va celebrar a la capital aragonesa. Per cert, el mateix dia que l'Expo va tancar les portes, el 15 de setembre de 2008, va fer fallida Lehman Brothers per les seves hipoteques salvatges i fraudulentes; amb la fallida per falta de liquiditat va explotar una enorme recessió, una crisi financera global.

Jo vull destacar que, evocant la seva mare, declara afany d'independència: “En els meus períodes de militància no he situat mai el partit –comunista primer i socialista després- per sobre dels meus valors i principis”. No parlem de les possibles contradiccions en què es pugui incórrer, però quants polítics valoren avui tenir dignitat i coherència?

Assassinat el seu amic i mestre Francisco Tomás y Valiente, el 14 de febrer de 1996, dirà amb estranya franquesa: “Al seu funeral vaig sentir, per primera i única vegada a la meva vida de jutge, l'impuls de prendre la justícia per la meva mà”. I d'Alfredo Pérez Rubalcaba, “una de les poques persones que va aconseguir que Felipe considerés el més semblant a un amic”, assenyala que, sent vicepresident, portaveu del Govern i ministre de l'Interior de Rodríguez Zapatero, va contribuir decisivament que ETA abandonés les armes, però que “el seu èxit no hagués estat possible sense l'esforç continuat de tots els antecessors”. D'aquesta manera, arriba a parlar de la vergonyosa absència de sentit d'Estat que ens envaeix avui dia. Parla de les seves 'series' discrepàncies amb Zapatero i Pedro Sánchez, que “va continuar el procés de liquidació del felipisme iniciat per Rodriguez Zapatero i la seva substitució per una combinació d'esquerranisme i populisme, el Sant Grial del qual era i segueix sent formar govern sense que importi gaire el cost”. Però no aventura res més i no va més lluny.

Sense ser pròpiament amic de Felipe González, Belloch va ser convidat a casa seva per xerrar i sopar. En una ocasió li parlo dels seus especials ous trencats o estavellats. Aquí hi ha les indicacions que el magistrat va rebre aquella nit i que reprodueix a les seves memòries. Explica que ha seguit la fórmula i que resulta un plat saborosíssim:

“El primer és tallar les patates de manera irregular i de totes les mides. El segon, poseu-les a fregir en oli d'oliva, a foc lent, sense remenar-les fins que estiguin enganxades entre si i degudament cuinades, aproximadament durant uns quinze minuts. A continuació, apugeu el foc i, ara sí, remeneu per una sola vegada la massa de les patates i deixeu-les fregir fins que es daurin pels dos costats. Un cop estiguin ben fregides i cruixents, escorreu l'oli de la paella en un recipient ad hoc fins que acabi el procés i deixeu-les reposar.

Per a quatre persones cal un quilo de patates i set ous, i cal separar acuradament la clara dels rovells. Acabada aquesta operació, cal batre les clares fins al punt de neu. Amb la paella ben escorreguda, cal encendre el foc fins que les patates tornin a ser calentes i cruixents. En aquell moment s'apaga el foc i s'aboquen les clares degudament batudes al llarg de tota la superfície de la paella. A continuació, les patates amb la seva clara, es bolquen en un altre recipient on caldrà llençar els rovells crus perquè es facin lleugerament. Es volteja el conjunt amb la clàssica cullera de pal i se serveixen els plats dels comensals procurant que els rovells no es quallin del tot”.

No em sembla ociós destacar aquesta anècdota. He de provar-los segons aquest procediment. De passada, comprovarem que uns ous trencats no són progressistes ni dretans, simplement poden ser uns ous gustosos.