Vides tancades en trampes vitals

Un amic meu, que és un científic destacat i de veritable qualitat humana, només llegeix, al marge de la seva especialitat, assaig i història i em diu que no llegeix novel·les perquè és perdre el temps ('o això sento jo', va postil·lar). No comparteixo la seva opinió. Les bones novel·les concentren una experiència rica en el dir i en la fondària de la vida que és aprofitable per al govern dels nostres dies.

He llegit aquests dies una novel·la escrita fa uns quinze anys per Paolo Giordano, un doctor en Física que n'ha escrit després d'altres; l'última, Tasmània . Amb la primera, La solitud dels números primers (Tusquets), va obtenir un notable èxit de vendes i grans elogis de crítics rellevants. M'ha sorprès que sigui tan exalçat, potser perquè reflecteix unes vides que no saben sortir de les trampes en què es va iniciar la seva existència primerenca. No dubto que conté elements biogràfics de l'autor i que escriure aquestes pàgines, ordenades en una estructura particular, implica un esforç per retratar i comprendre decisions preses, per donar pas al seny en la seva consciència.

Vides iniciades amb el pes d'unes conseqüències, llargament incubades, de les actituds paternes envers els fills. Rostres inexpressius espiats sense remissió ni amor, cicatrius notables que es desconeix i en què amb prou feines es repara superficialment. “El seu secret –es diu en aquestes pàgines– tenia un nom terrible, que se cenyia com a niló als seus pensaments i els asfixiava”. Odiava que tot el que feia semblaria irremeiable i definitiu.

Amb freqüència, dues solituds es troben sense sortir del seu abstret; ànimes bessones que continuen la seva trajectòria sense remei i amb la tristesa de les accions fallides. D?aquí ve el títol metafòric: 'La soledat dels nombres primers'. Aquests són nombres naturals que només són divisibles per ells mateixos i per 1, el divisor universal. I s'anomenen nombres primers bessons els nombres primers que tenen una diferència de dues unitats: així, 3 i 5; 5 i 7 (el 5 és, doncs, bessó amb el 3 i el 7, que no ho són entre si); 11 i 13; 17 i 19. Els números sempre donen joc. Hi ha números perfectes i amigables, entre altres classificacions. Diguem que en matemàtiques s'anomena perfecte un nombre que és igual a la suma dels seus divisors diferents d'ell mateix. Ho és el 6 perquè 1+2+3=6; el 28, perquè 1+2+4+7+14= 28; igual passa amb 496 i 8.128 (s'ignora si hi ha o no una quantitat infinita de nombres perfectes). Tot això està molt bé, certament, i fins i tot pot resultar curiós. Però què volem dir de profit?

El protagonista masculí de la novel·la reconeixerà que fora del seu element matemàtic “era un perfecte inútil” i que “confiava en si mateix cada cop menys”. A la seva feina, tenia un company amb qui compartia despatx i que, malgrat menjar junts cada dia durant anys, “cap dels dos hauria sabut dir si eren amics o simples col·legues”. Uns enllaços molt fràgils i incerts. “Els costava feina parlar i pensar alhora, com si les dues activitats s'anul·lessin mutualment”.

En aquest text s'evoquen els anys d'institut i s'assenyala que van ser per a tots dos, el noi i la noia, com “una ferida oberta, tan profunda que no creien que cicatritzar mai. Ho van passar com de puntetes, ell rebutjant el món, ella sentint-se rebutjada pel món, cosa que al cap ia la fi va acabar semblant-los el mateix. Havien travat una amistat precària i asimètrica, feta de llargues absències i molts silencis”. Certament desolador, certament habitual.

No he trobat en aquesta novel·la cap frase o reflexió que pugui emprar-se com a trampolí per elevar-se a una vida millor de la que s'està vivint. Potser es tracta d'això, de retratar sense més ni més una manera d'estar al món i d'acoblar-se a una realitat trista i mediocre. Malgrat tot això, segueixo creient que el meu amic científic no encerta en negar-se a llegir novel·les.