Carles Riba, moltes coses per contar

El 1906 Eugeni d’Ors va designar amb la paraula ‘noucentisme’ un moviment cultural que volia connectar el classicisme amb el sentit del present i de la modernitat, tot buscant renovar l'atmosfera intel·lectual amb pulcritud i bellesa. L'any que va esclatar la Primera Guerra Mundial, 1914, José Ortega y Gasset aprecià la suggestiva metàfora del poeta Josep Maria López-Picó quan assenyalava que el xiprer: “e com l'espectre d'una flama morta”; una semblança real entre els objectes diferents que provoquen sentiments idèntics. Ortega escriví: “la semejanza real sirve en rigor para acentuar la desemejanza real entre ambas cosas: donde la identificación real no se verifica, no hay metáfora. En ésta vive la clara conciencia de la no-identidad”.

Pintor, dibuixant i gravador, Josep Obiols fou amic de López-Picó (amb el qual treballà), com també de Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix, però tingué una amistat especial amb Carles Riba i Clementina Arderiu, un matrimoni de poetes i traductors. Tots tres viatjaren a Itàlia entre 1920 i 1921. La contemplació de les obres del Trecento i del Quattrocento apassionà Obiols i el va orientar vers la pintura mural. Uns anys després, Riba i Arderiu encetaren sols un altre viatge al món clàssic. Va ser el 1927 i durà gairebé dos mesos; era un viatge de bodes ajornat. Tenien, respectivament, 34 i 38 anys.

A cura de Carles-Jordi Guardiola, La Magrana ha editat L’inoblidable viatge a Grècia, un llibre que conté cartes i postals a familiars i amics que Riba va enviar aquells dies. Professor de grec a la Universitat de Barcelona, Carles Riba traduí les tragèdies d’Èsquil i de Sòfocles, els Records de Sòcrates i les Vides paral·leles de Plutarc, a més de l’Odissea (que ell considerava “el llibre més bonic del món”).

Podriem espigar algunes frases tretes d’aquella correspondència que fan palès el seu carácter irònic, divertit i familiar. Dirigint-se a Obiols, Riba li diu: “Vegéssiu, ací, la bona fe dels alemanys! Es vesteixen tots de blanc perquè la calor no els destorbi l’erudició: llavors amiden el Partenó”. I un altre dia, li parla de la ciutat d'Ítaca que “és realment una bella i deliciosa cosa: aspra per fora, altiva amb records dolcíssims per dins” i que la seva gent “és alegre com enlloc; tothom parla anglès o Italia, tothom ha corregut més que Ulisses i té aquell despreniment del que està sempre amb un peu en l’aire”.

En una postal a Josep Maria de Sagarra (el qual guanyaria el Premi Nacional de Teatre de 1955, amb La Ferida Lluminosa què José María Pemán versionà al castellà), li diu des d’Ítaca: “He begut el vinet (quin vinet!) que feia anar de tort els pretendents”.

En les adreces als sobres i postals, Riba va passar de posar Espagne (en francés) a posar-ho en grec: Iottavía. Al món, li dirà a Joan Estelrich, “només hi ha dues olors: la del mar salt, i la dels pins: le reste, literatura”. Cal dir que Estelrich dirigí l’esplèndida Fundació Bernat Metge des de la seva fundació el 1922, finançada per Francesc Cambó, fins la seva mort. Traduí al català autors clàssics. Com bona part de la Lliga, va donar suport a la sublevació franquista i des de 1952 va ser delegat d’Espanya a la UNESCO.

 A la seva estimada mare, Carles Riba li dirà:

“Diuen que és un estiu excepcional. No ens estranyaria (i no ho dic a la babalà) que haguéssim arribat a 40 o 45 graus a l'ombra. El cert és que no hi ha refugi enlloc i tot crema”.

“La ciutat (Atenes) sembla del migdia de França: prescindint dels rètols en grec, un es podría creure a Tolosa o a Nimes. És una ciutat bastant poca-solta, cridanera, on els automòbils van a la babalà, amb unes botzines com trompetetes de fira, que es fiquen al cervell”.

“Encara no hem vist en Cambó. Serà aquí abans del 20 (d’agost)”.

Clementina i Carles estaven bé, a gust, en qualsevol cas sempre tenien moltes coses per contar, i sempre amb alegria per viure i relacionar-se amb el bo i millor del món clàssic.

No puc deixar de recordar allò que, anys més tard i amb melangia, diría Salvador Espriu: “Ningú no ha comprés el que jo volia que de mi es salvés”. La gran necessitat de comunicar-se i de ser entès.