En què consisteix una societat justa?

Psicòloga, sociòloga i professora a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), Sherry Turkle ha escrit llarg i estès sobre com, al compàs de les xarxes socials, es va perdent empatia i es va deformant la realitat. S'acaba esperant més de la tecnologia que de les persones que ens envolten i, amb això, disminueix la capacitat d'interactuar i relacionar-se amb els altres per tirar endavant les dificultats. Convé anar més enllà de la tecnologia i promoure l' art de viure que estimula tant a assaborir i gaudir allò que està al nostre voltant com a adaptar-se a les circumstàncies adverses, per greus i penoses que siguin; fent, en definitiva, el millor possible a cada moment.

Rob Riemen és un interessant assagista neerlandès que mereix la nostra atenció pel seu afany de transmetre els seus coneixements als seus lectors, elevar-ne el nivell i ennoblir-ne el caràcter. En el seu llibre recent, L'art d'ésser humans (Taurus), Riemen ens aproxima a escriptors de diferents èpoques i procedències, però coincidents en l'anhel de pensar per ells mateixos i alliberar-se de les consignes i llocs comuns amb què contínuament se'ns ofega . Per a aquesta autonomia cal prendre distància amb el que, de forma imperativa i incontestable, es diu per aquí i enfocar la tornada a les coses mateixes ; en la consciència, per descomptat, que els dèspotes sempre procuren marcar l'insubmís amb alguna mena de sanció. L'any 8 d. C., el poeta Ovidi va ser bandejat per l'emperador Augusto lluny de Roma, a una població inhòspita de la costa del Mar Negre (Tomis, l'actual ciutat romanesa de Constanza). Allà, desolat i apartat de casa seva, l'autor de l'Art d'estimar va escriure: “No tenim res d'immortal, llevat dels béns de l'ànima i els de l'enginy”.

Obligats a nedar a la incertesa, amb dubtes i amb pors, els éssers humans podem aferrar-nos a la idea que la veritat brilla davant la mentida i l'engany per encarar el millor en cada moment. I rebutjar així la cerrilitat dels que estan 'segurs' de ser millors que ningú i merèixer-se el millor davant els 'inferiors'. Les larves de l'estupidesa i la mentida es troben en la ignorància pròpia del sectarisme (sempre altaner) i del fanatisme (sempre inamovible i busca-raons).

La manca de vanitat, per contra, és el millor antídot contra l'estupidesa que persegueix l'hegemonia sigui com sigui i que, lògicament, té pèssimes conseqüències. Riemen ofereix una guia al voltant de dues preguntes:

- Quina és la millor manera de viure?

- En què consisteix una societat justa?

Amb elles es toca fons en la significació de la democràcia, ara intensament assetjada pel populisme. Es pot dir que a Occident falten demòcrates militants que contrarestin els sectaris que pengen amb les mòmies que exhibeixen dia rere un altre, un món irreal. El que de debò importa per a la salut de la democràcia és l'atenció als més febles i això comença, en primer lloc, per neutralitzar els bombardejos a què se'ls sotmet amb frases fetes d'engany.

Penso avui a Sánchez, i en tota la cort que l'acosta i que és còmplice de la seva traïció i deslleialtat (no obstant, mentre els asseguri el sou que tenen, aquesta tropa li guarda lleialtat a machamartillo). L'anomenada esquerra està desnonada per okupes que pretenen estar al poder com sigui, encara que hagin de fer fora de casa seva socialistes de tota la vida . Teniu sentit per a ells l'autenticitat?

Es fa imperiós combatre pam a pam la falsedat. Però amb una hostilitat limitada, perquè no tot es pot permetre; no ho està matar i torturar, no ho està faltar a la veritat. Els mitjans justifiquen la fi, no al revés. Hi ha una autenticitat consistent a veure qualsevol ésser humà com a persona, cosa que no va d'esquerres o de dretes. Ni de súbdits o esclaus, sinó d'éssers amb qui tenim deures i drets. Sempre per la llibertat i la igualtat.

Es pot dir que la millor manera de viure és fomentar el millor al voltant i rebutjar obertament l'explotació, l'abús i les injustícies, allà on es donin, per fer així més humana la societat.

Un art, el de viure, que sempre parteix del record viu de l'amor que hàgim rebut i que, en homenatge als qui el van donar, busquem expandir per fer la vida fort i bella, la de tots.