No vull viure què és matar

“Sé què és viure una mort, però no vull viure què és matar” és una frase inoblidable dita per una víctima d'ETA allunyada de l'odi natural i de les atrocitats que el segueixen. No ens hem de cansar de parlar de les víctimes, de parlar-los i intentar pal·liar el dany irreparable patit a causa d'un projecte polític que les va posar a la diana. Aquella banda terrorista va deixar gairebé 1.400 orfes i més de 2.600 ferits (dels quals, un de cada tres va quedar de per vida amb seriosa incapacitat). I dels més de 850 assassinats pels etarres, les famílies de 300 segueixen sense conèixer el nom del seu autor.

Alguns santons reclamen a les víctimes que perdonin i passin pàgina. És una actitud extremadament cínica. Els qui van morir ja no poden perdonar i els que sobreviuen només seran els sacerdots catòlics, els que només absolen en confessió i amb propòsit d'esmena. Per contra, moltes de les víctimes van ser tretes per la porta del darrere, fent-les invisibles, i se'ls va negar la compassió cristiana; un deure que es van saltar innombrables clergues. Una crueltat escandalosa i la negació del ministeri. Unes víctimes desprotegides, humiliades i vexades: pobres abandonats pels indiferents en la seva immensa desolació i tristesa, necessitats de dignitat, justícia i fortalesa personal. “Estic al pou. Veig la gent per aquí i em semblen ninots. Tot em sembla superficial”, testimonia una.

Conèixer de primera mà les vivències doloroses de les víctimes, la realitat de les quals s'ha ocultat i manipulat, desperta sensibilitat cap a elles. “Qui reconeix una víctima les ha de reconèixer a totes”, ha escrit María Jiménez Ramos, professora universitària que durant uns anys va ser responsable de comunicació de COVITE. Acaba de publicar un llibre excel·lent: El temps del testimoniatge (Comares), que tracta de les víctimes i el relat d'ETA. Un llibre afavorit pel Centre per a la Memòria de la Víctimes del Terrorisme, dirigit per Florencio Domínguez i l'arxiu i documentació del qual està sota la responsabilitat de Gaizka Fernández Soldevilla.

Cal preguntar-se com es produeix la indiferència social davant del patiment de les víctimes. El terrorisme es basa que per cada mort físic es produeixen cent morts de por. Les víctimes molesten els que volen negar la realitat dels seus actes i l'emmascaren amb una matraca de discursos aïllants. Els espectadors passius i impassibles són imprescindibles per executar qualsevol assetjament; ja sigui escolar, ideològic, laboral o el que sigui.

Cal obrir la porta a la veritat ia les conseqüències dels actes terroristes, molt especialment per als joves que ignoren el que va passar i com va passar, els efectes que continuen produint a diferents escales. Com a prevenció de mals futurs importa sensibilitzar la ciutadania, i apropar la realitat personal de les víctimes com una manera de restituir-les.

A les víctimes cal ajudar-les a verbalitzar la seva experiència de dolor i tortura continuada, donant-los atenció, respecte i afecte. I rescatar-les així del grup de marcats i pudorosos en què se'ls ha col·locat: Cal rebel·lar-se contra l'abús dels febles (siguin 'bons' o 'dolents', millors o pitjors) i revisar radicalment el mapa d'herois i éssers admirables que imperen en una societat. És una colossal vergonya el sistemàtic homenatge a criminals, presentats com a lluitadors per la llibertat i per la idolatrada pàtria.

Per quins mitjans la gent ha rebut informació sobre el terrorisme d'ETA? Quina opinió us mereix la vostra activitat? Cal preguntar-se també com es produeix la manipulació del patiment de les víctimes. És clar que és per partidisme de gent hipòcrita i insensible que només va a la seva (l'atac sense contemplacions a l'enemic) i per als qui tot s'hi val. Passa així una gran desinformació que anuncia estralls.

María Jiménez aporta una anècdota que li va narrar una víctima. Va passar a Dénia: “Un matrimoni ens va preguntar d'on érem i, en dir-los que de Pamplona, ens van dir: 'Uff, si allà són tots d'ETA'. Em vaig fer mitja volta i els vaig dir: 'Sí, de l'ETA som tots? Et taparé la boca perquè els meus fills i jo som víctimes del terrorisme i al meu marit el va matar ETA'. Em van demanar perdó tantes vegades…”. Ignorància unida a un prejudici estúpid àmplia i foscament treballat, però, en aquest cas, amb mostra de penediment i de vergonya per ofendre i dir ximpleries sense pensar (una característica fàcilment contagiosa).