Por de perdre's alguna cosa

Què pot fer cadascun de nosaltres quan la confusió i el desconcert irrompen amb força a les nostres vides produint greu inquietud? Sovint només aguantar i patir. Cal plantejar-se aleshores d'on treure forces de flaquesa i preguntar-se amb una perspectiva global, en què podem millorar; atès que tota societat dóna més de si com més equilibrada està, cal distribuir, amb decisió i eficàcia, energia i recursos adequats als més febles.

Pensem en termes polítics i en el desafiament que avui amenaça la democràcia a Espanya. La política hauria d'estar a la vida quotidiana de tots els ciutadans, amb independència de la seva edat. Busco idees al politòleg nord-americà Robert P. Wolff, que fa més de mig segle va escriure el llibre En defensa de l'anarquisme (Taurus), presentat com una crítica de la democràcia representativa. Wolff proposava abraçar l'anarquisme filosòfic i tractar tots els governs com a òrgans il·legítims els mandats dels quals haurien de ser valorats un a un abans de ser obeïts. Subratllo el 'tots' sense excepció, tant els que s'autotitulen 'bons' com els titllats de 'dolents'. No val donar palès de cors i consentir qualsevol decisió al govern que se suposa dels nostres , com si fos infal·lible. Sempre cal estar en guàrdia davant les actituds reaccionàries dels que no dubten a fer trampes i plantejaments defectuosos que porten a atzucacs.

És cert que hi ha vots superflus i desaprofitats , que s'han d'acotar i minimitzar perquè la democràcia irradiï. Però també hi ha vots que serveixen per fer el contrari del que es va proposar dos dies abans d'anar a les urnes: són volàtils o líquids, són un maltractament consentit els ciutadans. Hi ha, diu Wolff, governs d'elits hipòcrites que presumeixen de ser progressistes, però es mouen pels seus interessos. D'altra banda, una implacable disciplina de partit impedeix les transaccions imprescindibles per tancar acords raonables en benefici dels ciutadans. Sistemàticament, es furta l'autonomia personal als delegats polítics, adherits a una cúpula oligàrquica. Si es renuncia a aquesta autonomia, per una raó o altra, no hi ha autoritat política que mereixi aquest nom.

Es repeteix sovint que la tecnologia possibilita una democràcia directa, és a dir, consultes immediates sobre tot. Però, com sempre, el que és decisiu és el capital humà. Convé que el nombre de votants crèduls i alineats en sectes sigui el menor possible.

Al seu llibre Com les pantalles devoren els nostres fills (Herder), el psicòleg Francisco Villar Cabeza (coordinador del Programa d'Atenció a la Conducta Suïcida del Menor a l'Hospital Sant Joan de Déu, de Barcelona) parteix de l'afany insuperable del lobby tecnològic per presentar una propaganda aparatosa amb la intenció exclusiva d'obtenir la major venda possible dels seus productes. No importen els possibles danys que el seu ús abusiu produeixi, els ciutadans són vists només com a objectes consumidors . Estesa a totes les edats, Internet avui és la principal font d'oci, socialització i aprenentatge. Però una dedicació excessiva té efectes negatius que cal tenir en compte. Quedar 'enganxats' a la xarxa empeny fatalment la passivitat i l'aïllament, redueix la capacitat d'atenció i de concentració. Ni es mira ni s'escolta, així la qualitat de vida i de relació se'n ressent de manera fatal, la introspecció i l'empatia queden bloquejades. I mai no s'hauria d'ignorar que només el respecte i una bona comunicació obren pas a una societat democràtica i liberal, en la realització de la qual ningú sobra ni és superflu.

Villar afirma que per a nens i adolescents la desconnexió és l'única manera d'estar connectat i no aïllat d'un món personal. Per això proposa unes normes familiars: que fins als sis anys els nens no disposin de pantalles i que, poc després, no els dediquin més de mitja hora diària. No en sé, però tinc clar que el contacte amb altres nens és preferible per fer possible la convivència, sense la qual l'horitzó resulta amenaçador. Importa també, per descomptat, que els pares donin el biberó amb una mirada intensa i afectuosa cap als fills, sense mòbils a la mà. En altres paraules, que sempre es presti la deguda atenció a qui pertoca.

Podria parlar-se així mateix de demència digital (un concepte desenvolupat pel neuròleg Manfred Spitzer), qüestionar la tasca dels algorismes que ens controlen íntimament, i fins i tot la sacietat, i advertir la puixant sensació FOMO ( Fear of Missing Out , por d'estar perdent-se alguna cosa ) que ens tenalla a la superfície de les pantalles i que potencia l'esnobisme i l'ansietat fins a extrems ridículs, que poden resultar tràgics.