A l'espera activa de temps millors

En els darrers anys, l'historiador Ricardo García Cárcel -una garantia provada de serietat, rigor i veracitat- ha recalcat que mai els interessos polítics no han determinat tant l'ofici dels historiadors com ara. És freqüent que, des d'instàncies oficials, l'interès d'un projecte polític passi per sobre de la realitat del passat i no es dubti gens ni mica a tergiversar-lo; es fa prioritzar la ideologia (ja sigui nacionalista, religiosa o política) sobre qualsevol anàlisi objectiu (condició fonamental del mètode científic).

Hi ha llocs on es pretén que els historiadors siguin abans que res nacionalistes; no que els nacionalistes sàpiguen Història. Óscar Uceda, president de l'associació 'Historiadors de Catalunya' afirma que l'historiador que a Catalunya no abraci el dogma nacionalista “no té els mitjans i el suport institucional per fer arribar les seves investigacions al gran públic”; ho destaca al seu darrer llibre Catalunya, la història que no va ser (Espasa). Tot i això, les subvencions amb diners públics desborden per a qui divulgui el credo oficial. Fa tres anys el diari britànic The Guardian es feia ressò a les seves pàgines dels tres milions d'euros que la Generalitat va concedir a una associació que afirmava que Shakespeare va ser català, entre altres disbarats a quin més increïble i ridícul. Es tracta d'afavorir la màxima exaltació pàtria, sempre ingènua, i disposar d'una àmplia parròquia de crèduls incondicionals.

Per a aquesta última tasca cal orquestrar una propaganda de difusió de sentiments naturals i inevitables , per a això s'empra una tècnica de construcció de desaires i greuges (millor si conté alguna part de veritat, però ocultant que tots els bàndols practicaven les mateixes malifetes). Es desvirtuen figures com Rafael de Casanova; se n'amaga d'altres, com la de Francesc Nicolau de Santjoan, i es deixa a la penombra algú com el lleial general Batet, que el 6 d'octubre de 1934 va reprimir la revolta que ERC va encapçalar contra l'ordre republicà ia qui Franco va fer afusellar, dos anys després, per no secundar la seva particular.

Mitjançant una conspiranoia selectiva, es ressalten fets com la massacre del Roser a Lleida, el 1707, per activar emocions negatives cap al poder espanyol, ometent dades no convenients. Com assenyala l'historiador lleidatà Uceda, la teoria d'aquella matança està plenament descartada a nivell acadèmic, però en el polític, festiu i periodístic no deixa de commemorar-se com un succés atroç. En contraposició, s'oculta el sanguinari setge de Lleida per les tropes napoleòniques que, el 1810, va produir una hecatombe. L'assumpte és dissenyar i ajustar un relat tan eficaç com sigui possible per a l'imaginari col·lectiu, una composició de narcisisme i victimisme en aliança íntima, glòries hurtades. Així, per als nacionalistes catalans és un 'fet indiscutible' que, des de temps remots, Catalunya era campiona de la democràcia i les llibertats. Qui negui l'evidència serà un enemic i qui afirmi el que cal afirmar serà acceptable. És clar que no hi ha manera de sortir d'aquesta mena d'embolics.

És ben sabut que el primer president de la Generalitat va ser Francesc Macià i, no obstant, no deixa de repetir-se que ja hi ha hagut 132 presidents, en la ignorància clamorosa que la Diputació del General era cosa ben diferent del que va passar a ser des de 1931.

En una història de ficció, es recreen i repeteixen mites de balls, danses, cançons, costums i festes. El que importa és insistir i fer que la veritat sigui vista com una trola injuriosa i que la ficció sigui una realitat innegable i indiscutible.

Són nombrosos i interminables els exemples. L'historiador Carlos Martínez Shaw ha demostrat de manera fefaent que no hi va haver exclusió als catalans del comerç americà. Especialment, fa esment de la Reial Cèdula Pragmàtica del 3 de gener de 1596, de Felip II, que diu: “Es declara per estrangers dels regnes de les Índies i de les seves costes, ports i illes adjacents perquè no puguin ni estar-hi ni residir-hi els que no fossin naturals d'aquests nostres regnes de Castella, Lleó, Aragó, València, Catalunya, Navarra i de les illes de Mallorca i Menorca per ser aquestes de la Corona d'Aragó”.

El periodista i escriptor bohemi Pompeu Gener (1848-1920) és considerat avui d'idees 'progressistes i catalanistes'. És possible? El 1887 parlava de la raça superior indogermànica (per tant, d'altres eren inferiors) i confessava dubtar des de feia temps que la majoria d'Espanya fos capaç de progrés a la moderna . Per si faltava poc, afegia: “Hi ha massa sang semítica i berber escampada per la península perquè es pugui generalitzar a la majoria dels seus pobles la ciència moderna”. Així estem. Hi ha molt a fer: posar en marxa la realitat i desactivar els robots enganyadors.