Presidents nefastos

Hi ha dirigents polítics funambulistes i irresponsables per tot arreu, no només a Espanya. Així, David Cameron (ara rescatat com a ministre d'Afers Estrangers pel premier britànic Rishi Sunak) va organitzar el referèndum del Brexit, en la idea de quedar-se a la Unió Europea, i ho va perdre. Recordem que quatre anys després d'arribar a Downing Street, Cameron va concertar el 2014 un referèndum per a la independència d'Escòcia, també amb la idea que seguís al Regne Unit, i els partidaris de la separació van perdre en obtenir el 44,7% dels vots, davant del 55,3% de partidaris de seguir units; la participació va ser del 84,6%.

Cameron devia creure a ulls clucs en la seva sort, i creure's beneït a perpetuïtat per la baraka, pensava afermar el seu poder al Partit Conservador davant dels tories euroescèptics, com el seu cosí llunyà Boris Johnson. El dia de la revetlla de Sant Joan del 2016 es va efectuar la votació per abandonar la Unió Europea. Va participar el 72,2% dels convocats i van guanyar els partidaris de quedar-se sols a les seves illes per un 52% davant el 48% que volia continuar amb la bandera europea; 17 milions llargs van votar per anar-se'n (més d'un milió de vots per sobre dels que volien quedar-se). Passats set anys, el descontentament amb aquella decisió és notori i són tardanament palmàries les falsedats que, en ser cregudes, van decidir la votació; es va repetir fins a la sacietat, per exemple, que en alliberar-se de la Unió Europea es disposaria de 350 milions de lliures setmanals per dedicar-los a serveis públics.

Al segle XIX, s'anomenava Little Englanders -els petits anglesos- als que s'oposaven a una major expansió de l'Imperi i eren partidaris de desvincular-se de les colònies no rendibles. A partir del Brexit el terme es llança despectivament com a segell distintiu de xenofòbia i de supremacisme. Es defineix així l'anglès que pensa que Anglaterra és el millor país del món, que no hi ha cap altre país més excels, i que només hauria de treballar juntament amb altres quan pogués obtenir un avantatge en fer-ho. Per descomptat, són negacionistes de les barbaritats comeses pels seus avantpassats; però, arribat el cas, les justifiquen.

El 2008, en acabar els Jocs Olímpics de Pequín, sent alcalde de Londres, l'inefable i prepotent Boris Johnson va declarar públicament, enmig de la gresca dels seus partidaris que tots els esports internacionals havien estat inventats o organitzats per britànics. Fins i tot el tennis de taula o ping-pong “va sorgir a les taules de menjador a Anglaterra i es va començar anomenant wiff waff . Aquí rau la diferència primordial entre nosaltres i la resta del món”. Aquest tipus està acostumat a projectar el seu propi optimisme hedonista i cerca forçar els altres a assumir una suposada inferioritat. Aquest cavaller ha passat anys perfeccionant la seva oratòria, les seves gracietes, un peculiar tartamudeig lent, el seu jocós aire de suficiència i insolència; sempre urgit, per tant, a disposar de pells per a la seva boba glòria.

Fill d'africans, el periodista Simon Kuper va néixer a Uganda i el 1988, tenia 19 anys quan va anar a Oxford a estudiar història. Ha escrit el llibre Amigocràcia (Capità Swing), on analitza com una reduïda casta de tories d'Oxford ensenyada del Regne Unit va portar el triomf del Brexit. Lluny de trobar gegants intel·lectuals, Kuper declara que Oxford està ple de pigmeus mediocres que es prenen la política com un joc i repudien el dur treball de l'estudi. Una elit que ha fingit ser meritocràtica i que és incapaç de l'altruisme necessari per forjar un país millor, més just i més equilibrat.

Oxford vist com una gran xarxa de contactes, on als que no compten se'ls fa sentir fora de lloc; els classistes es burlen dels accents forans i conreen la síndrome de l'impostor, per la qual cosa els fora de lloc són persuadits d'haver estat admesos per error.

Hi ha presidents adscrits a ideologies diferents que coincideixen a resultar nefastos per a un país per la seva curta visió: irresponsables jugadors que, fora de la realitat, només veuen la superfície dels problemes i els agreugen en interessar-se únicament per la seva permanència al poder.