Per la llibertat i la igualtat ciutadana

"A Espanya qui guanya unes primàries no només les guanya, sinó que es fa amo i senyor de l'organització política, obté una autoritat incontestable i al discrepant només li queda la marginalitat o el desistiment". Aquest paràgraf mereix ser contrastat amb l'experiència dels actors. En tot cas, jo com a espectador trobo en el mètode de primàries dos defectes bàsics: el primer és que aparenta una qualitat democràtica excelsa quan amaga una pràctica hipòcrita d'influències i interessos; el segon són les ferides que es produeixen entre els candidats, difícils d'oblidar. No hi ha dubte que el millor és que la direcció del partit no es basi en individus incondicionals i servils (estómacs agraïts que viuen d'esquena al sentit crític i al marge de la veritat de res; per fi, un model caciquil) i segueixi, en canvi, una línia integradora amb les candidatures que tinguen, en cada cas, les millors possibilitats.

L'autor del paràgraf del començament presideix la Fundació per a la Llibertat, és advocat i és assessor d'empreses. Fa més de vint anys va dimitir com a secretari general del Partit Socialista d'Euskadi, i té una dilatadíssima militància socialista que arriba al seu pare i al seu avi patern. Fa poc, la seva militància s?ha vist interrompuda per l?expulsió decretada per l?equip Sánchez. Tot i això, Nicolás Redondo Terreros diu guardar una gratitud immensa al seu partit “per ser el marc en què vaig formar la meva personalitat i una referència ineludible i honrosa en la meva biografia”, però “als dirigents no els dec res”. I obligat a escollir entre la cega lleialtat a les sigles oa la seva pròpia consciència, escull la condició de ciutadà lliure; i deixa l'escletxa que, potser, arribarà un dia en què pugui tornar a ser afiliat. Tot això ho afirma al seu llibre No me resigno (L'esfera dels llibres).

Nicolás Redondo opta, doncs, per la igualtat i la llibertat de pensar per ell mateix, i per la construcció d'una democràcia social, liberal i representativa de tots els ciutadans sense exclusió. Per a aquest projecte troba a faltar una esquerra reformista nacional, que plantegi un futur possible i desitjable , que torni a dir no als privilegis històrics i que defensi la igualtat.

Per viure amb decència i dignitat, certament cal recuperar la voluntat d'acord i oposar-se a l'enfrontament robòtic que marca la dialèctica de blocs antagònics. Per desenvolupar les millors reformes possibles per a la ciutadania cal superar els límits de la pròpia tribu, anant més enllà i superant les sigles polítiques. Cal demanar, per tant, suports amplis i transversals perquè els canvis que es facin siguin efectius i perdurables , i no es converteixin en empasses efímeres, amb primerenca data de caducitat.

Nicolás Redondo evidencia que la política espanyola està avui dominada per murris i desvergonyits : “cecs a la realitat, obcecats pel més urgent per a ells en aquests moments: formar govern com sigui”. "Amb uns quants vots, encara que determinants, condiciona el present i el futur d'un país sencer".

El socialista basc es mostra desenganyat dels dirigents del socialisme català, perquè d'ells, diu, en pot esperar gairebé tot: “Al cap ia la fi, s'han entestat contínuament a ser la rereguarda del nacionalisme català”.

Si bé sempre va reconèixer Pasqual Maragall com a culte, divertit i intel·ligent , tot i no portar-se bé en política, José Montilla el defineix com a inefable , “mestre en silencis i doctor en adaptació al medi”. Avui dia, Nicolás Redondo Terreros afirma que segueix creient que Montilla és un tipus tímid, però que “a hores d'ara no sé si és intel·ligent o simplement espavilat, ladino”. Sens dubte, remarca amb èmfasi, no és una figura política per comptar com a referent en la necessària i inacabable regeneració del sistema polític espanyol. És inoblidable, destaca, com va haver de fugir de la manifestació que encapçalava a Barcelona –el juliol del 2010, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim - i que ell havia encoratjat en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut promogut pel PSC (votat, prèviament, en un referèndum per la ciutadania catalana amb una participació del 48,85%).