Ambaixador Mario Guglielmelli, el fill del Sastre

La partida dun bon amic produeix dolor i nostàlgia. No són poques les històries i les anècdotes que anem construint amb els qui compartim el recorregut de vida. Se'ns va anar Mario, un company de la diplomàcia, un excel·lent diplomàtic i un apassionat de les Relacions Internacionals. No estudiem junts, ni compartim els mateixos espais de nois en aquesta Caracas meravellosa dels anys setanta. El de Sabana Gran i jo de Los Chorros. La nostra amistat es fa a la Cancelleria Veneçolana, el treball i la coincidència temàtica ens van acostar. El Mario i jo vam ser en una època apassionats per la política exterior de Veneçuela cap al carib. Tots dos vam servir a les illes de Barlovento, va estar diversos anys a Barbados, va entendre perfectament la importància d'aquesta regió per a Veneçuela i la importància de la nostra presència. Va ser un promotor dels Instituts Veneçolans per a la Cultura i Cooperació, eines per a l'acostament i la promoció que Veneçuela va crear pels anys vuitanta i que estaven regats a gairebé tots els països del Carib.

El 1992 vaig tornar a Caracas després d'acabar funcions a Grenada i se'm designa Cap de la Divisió del Carib, en substitució precisament de Mario qui el traslladaven a Barbados. Recordo que per molts anys li feia broma doncs quan arribi al meu nou despatx que havia estat el seu em trobo amb un turó de carpetes amb assumptes pendents; li comento que perquè tantes coses i recordo que em va dir, “prepara't doncs el Carib és al centre de l'agenda i cada dia demanen alguna cosa des del despatx del Ministre”.

Mario es dedico amb disciplina a la seva professió. Va recórrer el camí de la diplomàcia professional i va ser ascendit al rang d'ambaixador. Va servir com a Conseller a Brussel·les on es va destacar al costat d'un grup de professionals que dirigien per aquell temps Roberto Smith i Luis Xavier Grisanti posteriorment, compartia amb l'excel·lents funcionaris com ho van ser Maldonado Lira, Marisol Black, Yleana Gabaldon, Guadalupe Franco, Enzo Bitteto i Fèlix Plasència. Aquests dos últims fins i tot actius al Servei Exterior. En aquella època em trobava acreditat davant les Nacions Unides i l'OMC i mantenia un contacte permanent amb Mario qui ens recolzava en els temes horitzontals que corresponia a la Unió Europea i eren del nostre interès. Anys després, torno a substituir Mario, aquesta vegada com a Director General d'Economia i Cooperació. Era l'inici del segle XXI, any 2000. Amb el sistema de rotació que teníem a la Cancelleria i sota pressió del temps m'obligava rebre'l el càrrec sense gaire espai per posar-me al dia, ja que Mario havia de possessionar-se el Consolat General de Veneçuela a Rio de Gener. Jocosament li deia, amic “em tornes a deixar tants papers sobre l'escriptori”. Recordo que m'afirmo, “el que et ve no és fàcil”, treballar amb Coronels i Generals no és el mateix estil que estem acostumats en aquesta Diplomàcia. Aquells dies em explico, que un dels nous jerarques en conèixer el seu estil i bona presència li afirmo que segurament pertanyia a la legió veneçolans diplomàtics que eren reclutats al Country Club de Caracas. Mario li va respondre; doncs després de tants anys en aquesta casa groga no conec cap funcionari de carrera del Country , per part meva vaig néixer a Caracas i em crie a Sabana Grande i el meu pare va ser un sastre d'origen Italià. Així va ser, en Mario era fill d'un gran sastre. Aleshores sempre es deia als passadissos que els més elegants funcionaris de la Cancelleria eren Mario i l'ambaixador Morreo, tots dos fills de prestigiosos sastres caraqueños.

Tot i la seva vocació per la diplomàcia alguna vegada em confesso que la seva veritable inspiració era el periodisme, que li hagués encantat haver estat un comentarista esportiu. En aquest tema no coincidíem. Sempre em quedava en silenci quan parlava d?algun esdeveniment esportiu, especialment beisbol o futbol. En aquests lids no ho podia acompanyar. Sabia molt d'esport i ho feia referència amb passió.

El Mario i jo acabem abans d'hora les nostres curses, més o menys en les mateixes dates. No van ser poques les vegades que ens reuníem per parlar sobre el futur del país, la diplomàcia, la família i fer conjectures sobre el futur. La fonda d'Andreu i la pastisseria las Nieves van ser testimonis de bones tertúlies. Intentem crear una consultora internacional que no prospero. Dedico Mario els seus darrers anys a la família, els seus amics i la bona conversa.

El seu pare, Don Claudio Aurelio Guglielmelli, nascut a Potenza Italia, va arribar a Veneçuela igual que milers de joves italians a treballar i fer família en aquest país. Es casa amb una tachirenca Carmen Alicia Vera, amb qui va tenir els seus cinc fills, José Nicolás, Claudio, Luis Fernando, Ricardo Simón. Al carrer Aqüeducte a Sabana Grande es va criar Mario. Recordava amb nostàlgia sempre la casa de família, em diu Fernando el seu germà que encara aquesta parada i aguanta els avatars de la modernitat.

Dos testimonis sobre Mario que els vull deixar, de col·legues apreciats, l'ambaixadora Marisol Black i l'ambaixador Pedro Camacho. Marisol ens diu; “de Mario tinc molts records, tots grats, doncs vam ser companys a la Universitat. Sempre va ser un cavaller, cordial, educadíssim, senzill i amable. Molt bon mozo i li sabia treure partit al seu bon físic en el bon sentit de la paraula. Li encantava estar sempre ben vestit amb elegància nata. Com a professional excel·lent diplomàtic…..” Per la seva banda, Pedro qui en alguna oportunitat va ser el seu cap, ho recorda en els següents termes,….”el nostre contacte va ser sincer, fluid, sense gens de pertorbació. Un professional hàbil i conciliador. Un amic entranyable i grat….”.

No van ser poques les manifestacions d?afecte dels seus companys de la Cancelleria quan es va saber de la seva mort. Vaig voler veure'l abans de la partida, em va donar un últim xifrat per evitar el matx. Estava maltractat per una injusta malaltia. Va decidir una partida sense majors manifestacions, només en unió de la seva família. Recolzat en la seva travessia per la seva esposa i filles, va morir al costat del seu germà Fernando ,veient un partit de futbol. Segurament a la seva ment que encara ho deixava donar senyals de vida narrava en silenci aquest espectacle esportiu que tenia davant dels seus ulls. Els tanco quan decideixo fer un gol a la vida i anar-se'n on segurament se'n va la gent bona com Mario.

Un amic que estrany ,que igual que ho va ser a la cancelleria serà una dels elegants del cel i segurament en la trobada amb Don Claudio Aurelio li donarà els tocs finals de gran sastre a la seva aparença. A Xiomara Teresa(Caco) la seva companya de vida, les seves filles Gabriela Teresa i Mariana Teresa, als seus germans l'afecte i el nostre sentit condol per tan irreparable perduda.